LIBYAN CHALLENGE, 30 KM DE DOLOR I FELICITAT

Esperonat pel fet d'haver deixat dos competidors asseguts al CP8, el meu cervell treu forces d'on semblava que no quedava res.

Em queden 13 km de sorra tova, però completament plans, fins al CP9. M'arrisco a fer un puf i quedar clavat, però corro sense parar durant prop de mitja hora, sense ni mirar enrera amb el convenciment que no em podran seguir el ritme. Quan no puc més decideixo caminar una estona. Miro enrera i no veig ni una ànima. Sorra, sorra i més sorra. 8 km i l'últim CP.

Estic força estona caminant, em torno a sentir cansat, i tot i que intento que el pas sigui lleuger, tinc els meus dubtes de si ho és o no. A falta de 2 km pel CP em giro i veig el Joey Kelly no massa lluny. Sé que és ell ja que durant tota la cursa l'ha acompanyat un 4X4 granate fent-li fotos i videos. Continuu caminant però mirant constantment si mantenia la distància. Vull arribar descansat al CP9 i córrer a partir d'allà un altra cop i fins on pugui.

Arribo al CP nou molt adolorit, el turmell es torna a despertar i gairebé no puc posar el peu a terra. M'aturaré, menjaré alguna cosa i em prendré un altra ibuprofè. Quan jo arribo està a punt per sortir un corredor francès, en Marc Luciani. Canvi de plans. Omplo els bidons i el segueixo.
No puc aguantar-li el ritme ni 5 minuts. El dolor és insuportable. Paro, agafo una barreta i el sobre i m'ho prenc tot caminant.
En Marc ha marxat. El veig encara, però m`ha tret 500 metres. Ho he d'intentar. Quan l'ibuprofè faci efecte he de tornar a córrer. Deuen faltar 10 o 12 km de dunes i s'haurà acabat el sufriment, però encara queda un altra repte, agafar en Marc i guanyar-lo. No tinc perquè competir, però tenir una motivació m'ajudarà a tirar.
Penso, com hi he pensat molt durant la cursa encara que no ho hagi comentat fins ara, en els que estareu seguint la cursa en directe. Estic segur que molts dels que m'estimen estan enganxats a l'ordenador empenyent-me, sento la seva força i la canalitzo. Começo a tirar i a tirar. L'atrapo. De seguida el deixo. Puc! És increible!
El sol està caient darrera l'horitzó i la temperatura baixa i es converteix en agradable.
Tot el que m'envolta és agradable!
5km, 4, 2, 1km, arribo a les dunes de devant del campament quan cau la llum completament. Em pensava arribar de clar i a falta de 800m no em queda més remei que buscar el frontal i encendre'l. Puja, baixa, i torna a pujar... les dunes se´m fan més llargues del que em pensava. Quan sóc a dalt veig el campament, a baix tot és fosc i em sento lluny, però no, això s'acaba.
La valla que tenca el recinte del campament, un tuareg a la porta, m'agafa de la ma, m'anima, sento la bocina que avisa de l'arribada d'un corredor, sóc jo!!! corro els últims 100m direcció a l'arc inflable, sento crits dirigts a mi, estic en un núvol, no ho puc descriure, per més que ho intenti no us puc fer sentir el que sentia, gairebé no puc ni recordar-ho jo mateix.
30 metres, el passadis, m'apaludeixen, aixeco el braços i crido...
SI,SI,SIIIIIIIII....



M'abraça el Sebastien Chaigneau i em dona la ma el Guillaume Lenormand, els dos guanyadors m'estan esperant, quin nivell humà!! Em diuen que he entrat 6è.
El cervell està bolquejat, el cos no distingeix el dolor de la felicitat.
Després de 206km i 34 hores i 51 minuts tots els dubtes s'han esvait.
Soc Finisher de la Libyan Challenge 09!!!