8/3/09

LIBYAN CHALLENGE, QUE LLARG ES FA!!

Sortir del CP6 suposa una autèntica tortura. El control està situat just a sota d'una duna apoiada contra una paret . L'ascensió és dura i feixuga, però s'ha de fer i no serveix de res maleir els ossos de l'organitzador. Bé, no servirà de res, però anímicament reconforta...


video



Al cim de la duna s'ens obre un "plateau" sense fi, que desembocarà en un altra i així uns 10 o 12 km que, després d'atrapar de nou l'Herve, varem fer a un ritme que es pot considerar lleuger en qualsevol altra circumstància, però que esdevenia infernal si tenim en comte que portem més de 150 km, que estem gairebé al migdia i que el ditxós plateau és un pedregar inmens que no fa més que enpitjorar el meu turmell, les meves butllofes, les meves ungles i la meva ment, que té moments de tot.
Sabem pel road-book, que al final d'aquestes esplanades i just a sobre del CP7 hi ha una baixada d'uns 300 metres considerada perillosa. L'Herve em diu que va tocat del genoll i cansat i em demana que l'esperi fins que arribem al CP, que allà es quedarà a reposar i jo podré tirar. Li fa por fer tot sol la baixadeta en qüestió. Portem tantes hores junts que trobo lògica la demanda i afluixem el ritme.


Just abans de trobar la baixadeta em quedo sense piles al Gps i deicideixo deixar que ell faci de guia i posar les noves a baix al CP7. Torna a lluir el seu "esperit aventurer" i es desvia abans d'hora i en lloc d'una baixada em fot per un precipici. Engego de nou el meu gps, esperant que duri uns minutets més i després d'escalar una tartera de pedres recuperem el bon camí i la baixada. Aquesta, més que perillosa és una putada. Llarga, amb molt desnivell i una tortura pels quàdriceps i les ungles. Jo mai he sigut bo baixant, avui sóc patètic, fet que aprofita l'Herve "el fotut" per tirar just enmig de la baixada per la qual jo l'havia d'esperar i arribar al CP 5 minuts abans que jo.

Necesito descalçar-me i menjar. Em trec els mitjons i obro un pernil. A la gent del control se'ls posen els ulls com taronges. N'hi ha per tots. De cop i volta el meu soci, s'aixeca i ens diu adeu. És igual, és la seva cursa, però aquest no era el tracte. Intento afanyar-me, però quan surto al cap de 6 o 7 minuts ja no el veig, i això que la vista arriba lluny. M'haura agafat gairebé 2 km per una pista que fa una lleugera baixada.


Aquí vindrà un moment clau en la meva cursa. La pista transcorre per la dreta d'una vall, es va obrint cada cop més a la dreta i el CP està situat a l'esquerra d'aquesta a uns 13 km d'on som ara. Si segueixo la pista podré córrer millor, si baixo ja per l'esquerra me la jugo, però si em surt bé puc retallar 1 o 2 km ben bons.

Quan estic a mig "fregao" tinc el convenciment que m'he equivocat. No trobo cap pista neta que duri més de 100m i corro en un constant zig-zag que em cansa física i mentalment. La calor és sufocant i tot i que intueixo el CP al fons de la vall, aquest no acaba d'arribar mai. Em sembla que no avanço i això m'esgota. Si hagués anat per la pista potser ja hauria arribat. L'Hervé ja deu ser camí del CP9. Que burro que he sigut. El meu cap em deixa i començo a caminar, marejat i intento deixar la ment en blanc i treure´m la pressió. He vingut a acabar, és cert, però en aquests moments a falta de menys d'una marató, perdre un lloc així em fa mal.

A falta de 200m del CP8 la sorpresa. L'Hervé esta a 200 m del control, formant un angle de 90º respecte la meva trajectòria. M'ha sortit bé!! arribem, curiosament, junts al control i hi entrem agafats per l'espatlla, de bon rotllo, però estic convençut que no esperava veure'm allà!.

Al control hi havia Joey Kelly, el del grupet "The Kelly Family", també l'hem atrapat.

El meu cervell funciona a òsties però no li costa fer càlculs: 30 km en linea recta a meta de sorra i dunes. Dos tipus aturats al CP8. Una dosis d'optimisme em recarrega les piles. El que he patit fins ara s'ho mereix. Omplo els bidons i em despedeixo.


Si em volen passar al devant, hauran de suar sang!!!

4 comentaris:

Ignasi Maraton ha dit...

Hola Jaume, aquest comentari "hauran de suar ..." em recorda la marato de dinamarca quan vas apretar als km finals per fer podi i l'Herve es mereixia que li "fotesis" un bon pal¡¡¡.
Desde Vilanova "sabia" que tu sempre tens un bon final i que si arribabeu uns quants corredors junts, atacaries¡¡¡¡¡¡¡ja, ja,
Per cert que tal l'Alexia, un maquina no??

Bufal VORAÇ ha dit...

Vinga, ànim i endavant.
Salut i potes!

MARTA ha dit...

Ostres... per molt que m'imagini el mal de peus, els encetats, les butllofes, les cames, la sorra dins del calçat, les ungles (ai les ungles...) les maleides pedres,... l'esgontament mental... em sembla que em quedo curta! Estic cansada i patint només de llegir-ho!!!

Jaume Tolosa ha dit...

Hola Ignasi, la meva intenció no era atacar, però si que anava amb la idea de competir una miqueta al final si em trobava bé.

Gracies Búfal

Hola Marta, descansa una miqueta i continua llegint, jeje!!