LIBYAN CHALLENGE, COMENÇA EL BALL

Ens varem posar al llit aviat. No em va costar adormir-me.

L'endemà m'esperava la cosa més bèstia que he afrontat mai, apart de casar-me...glupssss!

Abans de les 5 tampoc li va costar gaire al cabronet del gall de tornar-me a desvetllar. En Sergio dormia com un soc, quina enveja! Després em vaig enterar que li havia costat molt agafar el son mentre jo ja rebufava.

A les 6 peus a terra. Calia esmorçar, tancar la motxila, i agafar un bus que ens portaria a la sortida a uns 50 km del campament. De la carretera al punt exacte en 4x4.

Allà, sota un arc inflable afegit al paissatge desèrtic però imponent, a les portes d'un Akakus que ens prometia guerra, música a totòstia per justificar els moviments espasmòdics de més de 100 cossos ara si un xic nerviosos, ens fem un munt de fotos, un munt d'abraçades, un munt de desitjos de bona sort, i ens prometem, en Cyrus, en Sergio i jo, que amb les hores que calgui, però que farem tot el recorregut, patint el que s'hagi de patir, i ens retrobarem al campament.

Un jurament és un jurament.

Tornava a tenir la sensació d'equip que havia sentit de jove jugant a hoquei. Tornava a sentir el que vaig sentir ara fa un any a la linea de sortida del Marathon des Sables, quan amb en Jesús, en Pablo, Toni, Xico, Jordi i en Pedro de la meva haima 9 i amb el Javier, Juanma, Carlos i tants d'altres ens vam fer la meteixa promesa. És curiós que tants anys després de competir sol i contra mi mateix, aquí, en aquestes curses on tu ets tu i ningú més, enmig d'un paissatge inmens, em senti part d'alguna cosa, part d'un grup, un equip amb un objectiu: arribar!

Queden pocs minuts, es fan llargs i alhora passen implacables.

Comença el compte enrera...