4/3/09

LIBYAN CHALLENGE, EL DIA ABANS

Se suposa que el dia hauria d'haver començat a les 8 o les 9 del matí. Tenint en comte el cansament del viatge seria lògic.

Un filldelagran...gallina, abans de les 5 de la matinada ja estava tocant els collons amb el seu kikiriki característic. Que maco!! deuen dir alguns, els més nostàlgics de temps enrera quan els pobles es despertaven així.
No dirien el mateix si amb prou son, el cabronet del gall els hagués despertat com a nosaltres. A partir d'aquí vaig fent sons intermitents fins a les 9, hora del peus a terra.
Sortim a l'exterior de la nostra cabaneta i el primer que faig és al·lucinar amb el que es desplega devant meu: unes dunes inmenses i espectaculars i l'Akakus, majestuós, inponent....bestial!!! El que haurem de passar dintre dels seus dominis!!!
A partir d'aquí el ritual de bona conducta. Un Buenos dias per al Sergio, un Bon dia al Cyrus i cents de Bonjours i Goodmornings. El bon rotllo impera, tothom està de bones i l'ambient és una festa.

L'esmorçar el millor apat del dia...pa, mantega, mel, mermelada, cafeolé, tè...i de tot tant com en vulguis. A reventar.
Després les verificacions de material i certificats mèdics.

Primer el passa en Sergio mentre jo el segueixo com un paparazzi, inmortalitzant cada moviment que fa. Després invertim els papers i el protagonista sóc jo. Bé, quan toca ensenyar el menjar el protagonisme el prenen els jutges. Començo a treure pernil, xorisso, fuets, llangonissa, parmesa i la gent babejant. No em varen comptar les calories, quedava clar que jo, de gana no moria!!


Ara començava el dia lliure per a tots, excepte per als bons, que havien de complir un petit tràmit amb la premsa. Això els passa per córrer tant.

Dia lliure que ocuparem reconeixent el campament, començant a atacar les provisions d'embotit, dinant (pollastre amb cous cous, crec recordar) parlant amb uns i altres, anant a tocar les dunes, i en contra del que pugui semblar, amb tota la tranquilitat del món.
D'aquí es desprèn una pregunta molt curiosa: Com pot ser possible que em posava més nerviós abans d'una mitja marató que a unes hores d'una cursa de 200km en la que sé que patiré com un gos ?
Suposo que hi deu haver una resposta minimament lògica a aquesta questió, però no la sé, ni tampoc la vull saber. Ja m'està bé així. No em puc imaginar nerviós a la proporció de la tunda que m'espera...
Ah! oblidava que al costat mateix de la nostra cabana, just després de l'arc d'arribada de la cursa hi havia un tancat amb algun estruç, i com que els turistes som així, que quan veiem un animal li fem fotos i ens fa una certa gracia, els pagesos-tuaregs responsables del la granja ens van invitar a entrar-hi.

Allà el vaig veure.
El vaig tenir cara a cara.
Era l'únic que em podia fotre la cursa i la setmana a tomarpelcul.
El meu desig de trencar-li el coll era irrefrenable, però hi havia massa testimonis.
No era el moment, mai vaig trobar el moment...i cada dia abans de la 5, em despertava, el filldelagran....gallina.
Continuarà...

2 comentaris:

Bufal VORAÇ ha dit...

Disfruta de l'aventura.
Bona sort.

ser13gio ha dit...

Más más más, queremos más.
(Seguro que si nos merendamos el gallo nos entra diarrea; malnacido).
s