LIBYAN CHALLENGE, EL VIATGE

Dissabte 21, matí d'últimes desicions. Aquelles coses que falten, i són ara o mai. Quins nervis.

Dinar, petons i més petons de comiat (la Marta treballa a la tarda i la Júlia i la Joana han d'anar a la rua del carnaval de Roda) i cap a l'aeroport acompanyat dels meus pares: vigila, moca't, no corris....jeje, la mare és la mare!

Aquí comença tot. Sol a la terminal, ja no hi ha marxa enrera.

Barcelona-París. Allà m'espera en Sergio, cap a l'hotel(???) a tot li diuen hotel, plat de pasta al peu del llit i desconexió de la neurona.

5:00 am, peus a terra, i cap a l'aeroport de nou.

quan arribem a la terminal ja hi havia un munt de gent esperant, ansiosa, per anar cap a Libia. Tots ens delatavem per la motxilla i els bidons penjant de l'esquena i el poc greix corporal.

El Sergio ja coneixia alguns dels corredors i molts de l'organització de l'any passat i jo començava a intentar relacionar cares i noms. Difícil tant de cop, però no hi ha pressa. De fet, la paraula pressa no la vull utilitzar de nou fins que torni a Roda i comenci a treballar una altra vegada. A l' Àfrica aquesta paraula és tabú, no seré jo qui el trenqui.

Aquí coneixem en Cyrus. Un suís (no pas petit) de pare Iranià i mare Catalana, i segons definició seva "poliglota (Francès, Anglès, Alemany, Català, Castellà a la perfecció i es defensava en Italià i Iranià) i monógam" (també ens va confessar que preferiria saber una sola llèngua i...).

De caràcter molt obert, rapidament es va integrar a nosaltres (degut a un problema diplomàtic entre Suissa i Líbia va haver de córrer amb el passaport Espanyol). Que fàcil i agradable ha estat una setmana amb dos tipus així. Puntualment embarquem, i cap a Libia. Arribem a Sebha, passem un ferregós control d'aduana i ens fiquen dins un bus i després de 7 o 8 hores, que van passar relativament ràpides ocupats a descobrir la vida dels altres, arribem al campament que serà casa nostra la pròxima setmana, a les afores de Ghat i a les portes de l'Akakus.

De nit, just varem poder descobrir el campament, la nostra caseta feta d'adob, sopar un cous cous amb pollastre(menú que repetiriem a diari 2 cops , això o pasta amb carn de camell), adonar-nos de que feia un fred de collons i cap a dormir.

Com el primer dia de campaments, estirats al llit, dintre el sac, amb el llum del frontal enfocant al sostre, en Sergio i jo vam passar una bona estona explicant historietes, fins que la son va vencer la inquietud i, no se qui va ser primer, però ens vam adormir.

continuarà....