7/3/09

LIBYAN CHALLENGE, LA NOSHE ME CONFUNDEEE.

Van un català, un madrileny i un libi de nit pel mig del desert, i el madrileny,que ja es coneix la zona fa d'explorador, guiant-se per les petjades i amb el gps parat. El libi no diu res i el que diu no l'entén ni Déu, ni Alà volia dir, i a més es queda sense piles al gps i no en porta de recanvi i el català que és l'únic que si que porta el Magellan en marxa i l'únic que gasta pila pensa "que injusta és la fama del meu poble..." (sort que les piles les paga Electricitat Anglada...ja no em fa tant mal!)

Com acudit no val rès, com a reivindicació de bon rotllo ja està dit...
És la 2ª vegada que he de córrer tota una nit en competició. La primera va ser a la Núria-Queralt de l'any passat i la vaig passar molt bé, però el dubte sempre hi és. La por a tenir son s'esvaeix amb el convenciment de que la motivació de la cursa estarà molt per sobre del cansament i a més tot i tenir els moments de "bajón", en general encara em trobo bé i amb forces.

Entre aquest Pc i el seguent, el 4rt, hem de passar per dues balisses. No són res més que dues fites de les de les curses d'orientació i que has de marcar a la teva tarja de pas i que l'organització s'inventa per fer-te passar per un lloc concret sense posar-hi efectius humans. Amb el gps és senzill de trobar-les tot i ser de nit, negra nit, ja que la lluna "brilla por su ausencia", que es diu.

Abans de trobar la primera d'aquestes balises ens ajuntem amb un francès, l'Hervé, i l'italià espitós, l'Ivàn. La teoria del suicidi físic d'aquest últim comença a prendre cos. És agradable anar fent km amb un grup tant nombrós: Van un català, un madrileny, un libi, un italià i un francès perduts al mig d'un desert a tomar pel cul de lluny casa i cansats com gilipolles... La veritat és que no estem per acudits a aquestes hores de la nit.
Possiblement sóc el que millor es troba de tot el grup, al menys de moment, i sempre al devant, els porto a ritme alegre i una mica amb el ganxo, però el grup segueix compacte. Després de la primera balisa, em paro a treure sorra de les sabatilles, perdo 5 minuts mal comptats i quan intento atrapar-los m'adono que en un moment el grup s'ha partit en dos. Increiblement cap dels 2 grups va pel camí que jo hauria pres. Uns a la dreta i uns altres cap a l'esquerra. Intento localitzar el Sergio cridant-lo i veig una llum, al grup de l'esquerra, que es gira i es para. Em desvio de la ruta per anar-lo a pescar i quan hi arribo era l'italià. Només de veure'l li engego un "tu te llamas Sergio?? que coño te giras??" llavors vaig recordar que el seu company si que es deia Sergio i això el podia haver confós. De totes maneres, ara si que ja no hi ha manera de trobar-lo, a més recordo que ell portava la música a les orelles i dubto que em senti, així doncs decideixo recuperar el camí i tirar tot sol. Hauré perdut una 10 minuts, però en aquell moment es fan llargs i són una putada!.

Aquí començo a disfrutar de valent! Això en el fons és el que esperava sentir: Jo, sol enmig del desert a plena nit, sense més companyia que les estrelles... i la sorra, i les putes pedres, i cansat com un burro... però feliç! Sóc on volia ser.
Trobo la 2ona balisa, la pico i cap al CP4. Ja al control, just darrera meu arriben l'italià completament fós ( què deu passar pel seu cap quan pensi que encara li queden un centenar de km? Tinc el dubte de si acabarà, ja que està completament trinxat) l'Hervé i el Ramadan. Surto amb aquests dos últims i primer greu error de navegació ocasionat per creure més en el saber dels altres que en mi mateix, fruit de la meva inexperiència amb gps. El CP està sota una paret de pedra i no ens posem d'acord per on sortir. La meva opció era la bona però fem cas al francès i acabem fent una marrada molt extranya i tornant a apareixer al CP al cap de 30 minuts.
Ara ja hi havia arribat en Sergio. M'alegra saber que està bé. M'havia deixat una certa angoixa el perdre la seva pista. Em comenta que va voler fer un experiment i li va sortir rana, les decisions valentes tenen el seu risc.
L'italià està colgat sota una manta dormitant i fent la penitència als seus pecats de sortida.
Sortim per 2ª vegada del CP4, ara pel bon camí i aniré amb l'Hervé i el Ramadan fins al CP5, combinant el córrer i el caminar sense més història.
Quan ens aturem a aquest control, decidim sortir rapidament ja que aviat serà de dia i la temperatura ha baixat en picat. Just mengem una sopeta i ens preparem per reprendre la marxa, omplir bidons, buidar la sorra dels peus... aquí el dolor del meu turmell ja és insoportable i em prenc el primer antiinflamatori. Oli en un llum!
El francès surt sense esperar-nos i jo amb el libi ens acabem de calçar i omplir les botelles. Hem parat just 10 o 15 minuts, però només de sortir començo a tremolar com una fulla. Sort que mica en mica recupero la calor corporal i torno a anar comode.

video
És un luxe que es faci clar en aquesta zona. Les formacions rocoses que ens envolten són senzillament espectaculars. Em trobo bé, parlo sol o amb el libi que és el mateix, i anem fent via.
L'Hervé continua amb la seva tònica de mal guia i passem de veure'l a l'horitzó, a tenir-lo al darrera. El track que m'han marcat en Lluís i en Pep al Gps funciona de conya i ell es lia com una persiana. Això li passa per no esperar-nos... (on doit se faire fotre!!)
Al cap de poc se'ns ajunta i la llum del dia ens dona forces a tots. Continuem alternant el caminar amb el córrer, però cada cop més lleugers i animats. La temperatura comença a pujar i aprofitem per treure'ns el paravent i guardar el frontal.
El paissatge continua magnífic. ara passem per una zona que ja coneixia per foto, on està ple de pedres verticals i semicirculars. Són troncs d'arbres fossilitzats. Curiós!.
Passem la frontera de les 24h, em sento feliç, cansat però content i animat. Mai havia corregut 24 hores seguides i tot i que sé que encara me'n falten moltes, aquest ja és un pas que s'havia de complir i ja he acomplert.
D'aquí fins al CP6 és un continu pedregar, que no fa més que adolorir més es els meus peus, molt malmesos ja, per culpa del dolor del turmell esquerra que et fa canviar la trepitjada encara que no vulguis i de que cada cop estic més convençut que havia d'haver agafat mig numero més de sabatilles.
Finalment hi arribem. Ara, a més de curar-me alguna ampolla que noto com se m'ha reventat, aprofitaré per menjar un muesly amb xocolata. Tinc gana i és el tracte. Quan dic curar-me em refereixo a tirar pel dret. Ara ja me les enbolico amb esparadrap i ja m'ho trobaré quan arribi, no guanyaré res intentant curar-les bé, la trepitjada és tant irregular que la pell s'aixecarà a cada pas si no està ben subjecta amb el tape elàstic.
El dolor al turmell és intens. Les ganes de tirar endevant encara més. M'he près un altra antiinflamatori, ja que tot i que intento espaiar-los al màxim, quan no puc posar el peu a terra és l'únic remei.

video

l'Hervé torna a sortir sol i sense esperar-me. Millor. Si vé al cas, no tindre l'obligació moral d'esperar-lo.

Jo surto al cap de 5 minuts i deixem allà a Ramadan, sense piles al gps, però amb la promesa de que ni donen els de l'organització.

Sóm al km 153. A la pregunta que em feia sobre si hi ha vida després del km 150, la resposta és SI, i en relatives bones condicions.Falta un món, però després del que portem ja sembla una tonteria. Començo a creure'm que acabaré!

Hi haurà vida al 200?

Continuarà..... a poc a poc...

2 comentaris:

jordi ha dit...

SI SI...UN ITALIÀ,UN LIBI,UN MADRILENY, I UN FRANCES; PERÒ I L'ALEXANDRA? ON ES? COM HA PASSAT LA NIT? AMB QUI HA PASSAT LA NIT?QUE S`HA PERDUT?
NECESSITEM QUE ENS HO ACLAREIXIS EN EL PROXIM CAPITOL.
GRACIES
ELS DE MUNTANYOLA

Jaume Tolosa ha dit...

L'Alexandra, a hores d'ara vés a saber on para!!! L'he ben perduda...snifff