LIBYAN CHALLENGE,3,2,1.....ALLEZZZZZ

No recordo exactament si va ser un GO! o un ALLEZ!, el que si recordo és que em vaig posar a córrer amb l ' incertesa de com respondria, però amb el convenciment que jo podia. Això és vital. No es pot plantejar una cursa així sense que el teu cap doni l'Ok.

Fós com fós, però, ara ja era tard. Les cames ja corrien, sense pressa, cap a la falda de la primera muntanya situada al cap d'uns 8 km i que ja començaria a posar les coses clares. Calia prendre-s´ho amb seny, guardar la rauxa per més endevant.

Una de les primeres coses que em va sorprendre va ser veure un grup de corredors Libis equipats amb sabatilles de carrer, motxiles de les que porten la canalla per anar a escola, pantalons bermudes, samarreta de cotó i gorro de llana o de pell. I jo tinc por d'afrontar això, amb la de peles que porto en material?? No em vull imaginar el menjar energètic que portaran, el llum per a la nit o ja no parlem del gps!!

Acabats de començar i el grupet del devant ja comença a prendre metres a la resta dels mortals. No em vull encegar i els deixo fer. Si que em trobo molt bé i molt fort, però ni per un moment se'm passa pel cap seguir-los. Només faltaria que ara no em trobés bé...

Dono per suposat que el grup del devant és propietat d'en Sebastian Chaigneau, en Guillaume Lenormand i en Sergio, però em sorprèn veure com els dos italians surten amb el ganivet esmolat a la boca. Una de dues: o estan fortíssims i donaran una sorpresa, o es llencen a un suicidi segur...ja es veurà.

A la primera rampa important, com he dit km 8 més o menys, m'ajunto amb Alexandra Rousset, la que serà 1ª dona i ull, 3ª a la general! Aquí no valen el "maxismes", l'ultrafons no sempre es mesura amb cullons. Començem a endinsar-nos dins l'Akakus i començo a sentir-me petit. És brutal. El terreny va variant, sorra, pedres corriols de muntanya i per ajudar a distreure't, una caravana de camells i com no, la novetat de córrer amb gps. Quantes vegades no em vaig estar a punt de sortir del caminet i despenyar-me com les cabres tot mirant el meu Magellan, i mira que la poli avisa que mentre condueixes no et pots distreure...

Arribo al CP1 molt comodament i dubto entre parar i menjar o no. La meva estratègia pre-cursa deia "parar a menjar encara que et trobis bé" i així ho vaig fer. Aquí cau el primer panet amb pernil.

Continuu cap al CP2 situat al km 46. El paissatge va variant i això s'agraeix, o almenys ho agraeix el cap, ja que els peus caguen llets quan venen pedres i les cames maleieixen a la sorra tova.

Em fa una certa gràcia passar el km 42, ja que la tant mitificada distància i que tanta por m'havia fet me l'hauré de passar per la pedra 5 vegades seguides si no vull arribar a casa amb la decepció de l'abandonament.

Quan arribo al control m'enduc una gran sorpresa al trobar-hi en Sergio. Sabia que no estava bé. La febre dels últims dies no era de cap ajuda i sabiem que podia petar, però mai m'hauria esperat trobar-lo tant aviat.
Tothom sap que sóc competitiu com el primer, que no m'agrada perdre a res, però guanyar a un amic per culpa de factors de salut no em resultava agradable, o almenys volia que m'ho posés més difícil. Em va alegrar que sortís abans que jo.

Em vaig descalçar de nou i vaig menjar uns "spaghetti liofilizatti que ti cagui".

Quan em vaig calçar de nou i em vaig aixecar vaig notar una molèstia al tendó que fa aixecar el peu esquerre enlaire. aquí començaria el meu "viacrucis" particular. Jo pensava que era injust tenir una sobrecàrrega, una tendinitis o la collunada que fós tant aviat, però no vaig voler que això em mengés el tarro. Vaig començar a córrer de nou, convençut que no seria això el que m'aturaria.

La sospita de que el Sergio no anava bé es va confirmar quan el vaig veure devant meu al cap d'uns km, trotant amb un ritme cansat, sense xispa. Em vaig aparellar amb ell, i com que no faltava molt per el 3er CP el vaig voler acompanyar. No va voler. És normal, jo tampoc ho hagués volgut. Aquí cada corredor és ell contra ell i els km. La meva presència podia ser reconfortant o podia ser una pressió innecessària. Vaig tirar endevant i el vaig esperar al CP.

Aquí ja hi vaig arribar amb molt poca llum. Aquest era el control clau. Sopar bé, malles llargues, samarreta màniga llarga i paravent, gorra i ulleres fora, buff al cap i llum frontal.

Vaig estar més d'una hora parat. És com si a l'arribar el Sergio hagués fet un reset al temps i no me'n vaig adonar de com passava. Sempre em quedarà la recança d'aquesta mitja horeta de més, però en el fons sé que em va anar molt bé. Siempre positifo!!!!

Portavem 72 km i unes 11 hores de tralla quan sortim, ja negra nit, fent un trio amb un libi, de nom Ramadan, i que serà un dels personatges amb qui faré més km d'aquí fins al PC6. En Sergio s'ha recuperat molt bé, però prudentment ens posem a caminar.

És tirar de tòpic dir que la nit serà llarga. No exagero quan dic que també sera ampla!!

To be continued...a les fosques!!