L'entrenament d'ahir, doncs, es mereix ser publicat per més d'un motiu.
Ahir em vaig retrobar a Palamós amb el Cyrus, un suis-català, company de Libyan Challenge i amic, molt bon amic des del primer moment que ens vam coneixer a l'aeroport de París. No entraré a tirar floretes del seu caràcter ni la seva manera de ser. No cal. Ell i en Sergio varen ser la meva familia durant una setmana i estic segur que la nostra amistat ja és per sempre.
Varem fer 2:28 per el massis de Les Gavarres, sortint de Palamós. Després de Libia, jo no havia fet més de 1:20, i ahir em van fer treure el sutje de la maquinària. Puja, baixa, puja i puja i baixa, sota la pluja, amb uns corriols que eren rius, amb uns camins enfangats i uns baixants pedregosos que relliscaven com el glaç. Ahir vaig tornar a recordar per quin motiu m'agrada aquest esport. 2:28 per gaudir de la natura, per explicar-nos mil coses, per planificar la propera cursa, tot i que encara no sabem quina serà ja que les opcions ens portarien a fer-ne 10, a planificar, això si, un cap de setmana de juliol amb el Sergio i que començarem a L'Olla de Núria i acabarem a Palamós (els detalls són informació confidencial i privilegiada), per parlar de reptes plens de km però sense pitrall...per parlar de tot!!!
Varem tenir temps, fin si tot, de fer-nos una foto amb el telèfon i enviar-la al Sergio i fer-li enveja. Amics? quins amics...
Després d'una bona dutxa, un bon dinar en familia. Ja tenia ganes de coneixer la seva familia, i ell la meva. Moltes coses ens en haviem explicat mutuament, i moltes coses tenim en comú. Tan ell com jo vivim envoltats de dones. Això sembla bo, diuen que som els que anem millor cuidats. O potser és el motiu per el que correm tans km i tantes hores. (estic dubtant de deixar-hi això últim o treure-ho. Portarà efectes secundaris? Entendran elles que ho dic en broma i amb carinyo? Me la jugo, la vida del periodista aficionat no sempre és fàcil...)
Després d'un dinar esplèndid i un passeig per Palamós per fer baixar, un comiat dels que saps segur que són un a reveure fins molt aviat.
Entrades
2 comentaris:
Casi nunca prometo nada no por falta de seguridad sino porque la vida da muchas vueltas. Pero tengo muchas ganas de ese rodaje largo en julio con mis amigos libios, pasándolo bien y sin más preocupaciones que correr un buen rato, decidir qué comer de la carta y ver si podemos cuadrar temporadas. Ni quiero ni espero más.
En efecto, el deporte nos abre las miras, nos pone en situaciones desconocidas e interesante y, por supuesto, nos permite conocer a gente. A veces me da la sensación de que somos todos iguales, en distintos cuerpos y hablando otros idiomas; hasta cierto punto estamos cortados por el mismo patrón, nos ilusiona lo que hacemos y no queremos renunciar a ello mientras podamos.
No, no creo que sea ninguna suerte vivir rodeado de muchas mujeres; nos cambian, para bien, pero luego ya nos pasan de rosca y nos da por correr ultras... je je... Madre mía lo que tenemos que aguantar...
Un abrazo,
s
Estoy esperando ya que llegue julio. Nos vamos a comer el Pirineo, la costa brava y lo que nos pongan por delante!!!!
Publica un comentari a l'entrada