ELS FORMATGES NO SÓN PER L'ULTRAFONS

Dissabte al migdia. Aparco a Viladrau. Una primera idea de trotar poc més d'una hora i amb 2 bidons de 500ml d'aigua, va acabar amb gairebé 3 horetes triscant pel Montseny, amb una calor de mil dimonis i amb la corresponent llengua arrossegant el terra de sed. Molta sed. Una imprudència poc digne d'una persona que es vol creure experimentada, però es que quan t'encigales i et trobes comode pujant, les hores pasen i "ja que sóc aquí, acabo d'arribar a dalt". Tot i que després s'ha de tornar.

La manca d'hidratació i la soleiada em fan sentir cansat.

Per l'endemà estic convidat a fer una sortideta que em motiva molt. En Ramon Anglada em truca per telèfon quan estic a mig fer i encara no tinc sed i em proposa anar a pujar el Comanegra, el sostre de la Garrotxa, amb en Luigi.

Al vespre un sopar no gens adequat per una dieta d'esportista. Amanida amb tot de coses a dintre, d'aquelles que tant m'agraden. Fins aquí anem bé. I després formatges, molts formatges, dels de posar dins d'un pot hermètic si no vols contaminar tota la casa, vinga formatges amb pa normal, pa d'anous, pa de ceba, pa de panses, i tot això banyat amb un suculent vi negre, que baixa de conya, però que hidrata de pena. Aquí ja no anem tant bé, però que bo que era tot plegat...i és que com diu el refrany "no solo de pasta vive el runner".

És hora d'anar al llit. Em trobo cansat i empatxat, i es que amb els formatges no tinc mida. I una miqueta alegret, amb això si que tinc mida, però puja ràpid. Dormo malament. Els formatges voleien al voltant del meu subconscient, o millor dit, inconscient. Fa calor. Sento les dues, les tres. Després em dec adormir. Les 5:30. No sento el despertador.

Suposo que el cervell a vegades protegeix el cos. Em sentia cansat i no he sentit el despertador. El meu cervell ha bloquejat les orelles? Potser. Però no és excusa. Sóc la persona més puntual que us pugueu imaginar. M'odio a mi mateix per no haver-me llevat, pel que m´he perdut, però sobretot per no haver complert havent quedat. Sé que ells varen disfrutar, o si no llegiu la cronica del que podia haver fet.

Queda pendent per un altra diumenge.

Aquest, però, al meu cos o al meu cervell, és igual ja que solen anar junts, els imposo una penitència de dues hores per la plana amb el ganxo sota el coll. Que n'aprenguin!!