2ª RONDA DEL MOIANÈS

Ara fa un any que una colla d'amics(bé, amics des d'aleshores,ja que els vaig coneixer allà) varem fer la 1ª Ronda del Moianès, que és una volta complerta al GR-177.
Ara fa un any varem ser 4 corrent i 1 en bici (estan bojos aquests gals) els que la varem fer, i aquest any al final sóm 8, tots a peu, els que ens trobem a les 5 a Castellterçol amb ganes de passar un dia corrent amb amics.
Aquest any, i sempre segons les ordres del "Boss Artigas" la farem en direcció contraria. Descargolarem tot el que varem cargolar. Així doncs, primer objectiu: Granera, 17 km que costen poc de fer. Les òsties ja vindran més tard, quan els km es vagin acumulant a les cames.

De Granera a Monistrol, i d'aquí a Calders on ens entaulem per esmorzar. Se'ns posa de meravella, pero ens tenen més d'una hora a boxes i sense fer cafè toquem el dos que al final se'ns farà tard. A partir d'aquí comencen els problemes físics per a més d'un, i a Moià, km 50, després d'un altra entrepanet i dues cokes ens abandona el 60% de la troup, l'Àngel, la Mireia i l'avi Mena per problemes físics, en Guido per questions d'horari i en Ramon per disconformitat paisatjística.

Així doncs, quedem 3, just els tres que repetim de l'any passat, en Massa, en Josep Artigas i jo.Sap greu haver-nos quedat tant pocs, i a més jo no estic massa motivat per tirar endevant, pero no puc deixar sols a mig camí a aquest parell, així dons, apreto les dents i som-hi.

Vaig tocat, massa tocat pels pocs km que portem i pel ritme que hem portat fins ara, que ha sigut molt suau i assequible, però tinc clar que és perquè no estic en el meu millor moment de forma ni de motivació, com també tinc clar que mica en mica arribaré al final i que n'estaré molt satisfet, i això i els ànims dels meus dos companys de ruta m'empenyen a seguir. Apretar les dents i seguir.

A 2km de Collsuspina s'ens fa fosc, però abans ens regala una posta de sol preciosa. Tot ajuda a no pensar en el cansament, i entre bromes, i converses d'aquelles que arreglen la crisis i el món, com qui no vol ja hem arribat a Castellcir i en quatre gambades més a Castellterçol després de  93,5 km que ja no recordo que se m'han fet durs.

Sabem que ens espera una dutxa a casa la Sara (moltes gràcies) i un bon sopar a La Violeta, però sembla una tonteria que el que més recomforta quan has passat moltes hores patint i gaudint al costat de dos amics és una bona abraçada just al travessar la línea imaginaria de l'arribada.