TRANSAHARIANA, 2º DIA, DEL CP7 AL CP9

Abans de sortir cap al cp8, que es el mateix que el cp6, ens diuen que segons els han dit (molta precisió no sembla que hi pugui haver...)  fa molta estona que un grup ha deixat el cp5. Com que del 5 al 6 hi ha només 13km, suposem que potser ja van camí del 7 i comencem a fer les nostres càbales. Que si ens els creuarem aquí, que si allà, que si 2 hores, que si 3, i la discussió ens serveix per fer una aposta. Són les 10 del matí, si ens els creuem entre les 12 i 12:30 en Pasquale em deu una cervesa. Si és entre les 12:30 i les 13, li dec jo. Abans de 2 hores no passa res, i si és més de 3 hores -que voldrà dir que els en portem unes 6 de ventatge o més, ja que han d'arribar al 7 i tornar on som- ens inflarem de cerveses i després ja pagarà el que quedi dret, jajaja!!!

Fa molta calor, i el camí només puja i puja. Tant haviem baixat?
11:55 estem a punt de les 2 hores des del cp7, començarà l'aposta. NOOOOO! veiem un corredor al fons, el que va 3er...el creuem a les 11:58.
La mala noticia és que per 2 minuts m'ha fet perdre la cervesaaaaaaa!!!!
La molt bona noticia es que és en Cyrus!!!!
Quina il·lusió tant gran que sigui ell el tercer. Haviem estat especulant entre si seria el Sergio Iannacone, el Pep Mayolas, o algun altra dels que anaven devant quan ens varem destacar, però no, era en Cyrus, i se'l veia molt be, molt sencer. Ens fem una abraçada, ens desitjem tota la sort i seguim.
Al cap de 10 minuts ens creuem el Sergio. Tant aprop del Cyrus i amb tants km per devant... suposem que es treuran la pell. Darrera seu un francès, després l'Ivan Zufferly i abans del cp en Marc fernandez.

Arribem al cp8, no sense patir una pujada inhumana sota una calor infernal que ens fa pujar pas a pas, algun tros gairebé amb les mans a terra. No se si realment és tant dura, o és que l'acumulació de km a les cames ens comença a castigar. Me la miro bé i arribo a la conclusió que una mica tot, però la pujada és realment salvatge. A dalt menjem. Dubtavem entre menjar aquí o arribar al cp9, que com he dit estava molt a prop, uns 13km, però no val la pena jugar-se-la. Ens assentem a terra, treiem la teca i a omplir la panxa. Amb aquestes que arriben dos italians més, el Gabrielle i el Beppe. Si no fos perquè sèns ha colat un francès pel mig, la cursa seria un mano-mano entre catalans i italians, el pa-amb-tomaquet contra la pizza...a questes altures de cursa, km 180, ja només parlem de bon menjar i de cervesa fresca, com l'enyorem!

Continuem cap al cp9. Aquest està situat devant de l'Assekrem, i com que a l'anada hi em passat de fosc, ara volem arribar-hi de dia per veure-ho bé ja que ens han dit que és el lloc més espectacular de tot el recorregut.
No se que tal serà, però el camí per arribar-hi realment val la pena, les montanyes que passem tenen unes formes peculiars que fa que les anem comentant embadalits. Un grup montanyós em recorda Montserrat en petit, o també una zona del Marroc que en deien "dits de mono".
Anem creuant, de tant en tant, altres corredors, que afronten l'anada d'aquest bucle que nosaltres estem acabant. Realment hem anat molt forts, i ara anem molt relaxats. Fa molta estona que anem a un ritme molt comode, massa comode? ens estem deixant prendre tros pels perseguidors? De moment ni ens ho plantejem, però potser més endevant ens haurem d'estressar!

Quan la temperatura comença a caure, i deprés de pujar un altra cop unes pujades increiblement dures i llargues que ens fan patir de valent ja que sembla que no s'acabin mai, i puja i cada cop més dret, i una curva i el cp no es veu, i una altra curva, i una pujada més dreta, i torna-hi, finalment però, aconseguim arribar al cp9. És el cp més gran de tots. Allà trobo en Pep. Feia estona que li deia al Pasquale que m'extranyava que no l'haguéssim creuat. Ara descobreixo el perquè. Ha hagut d'abandonar per problemes de rampes a partir del km 45 tot i que patint molt havia arribat fins aquí, (km 120 com a cp5, km 195 ara per nosaltres). Això si que em sap greu ja que sé quina il·lusió tenia, com tots, de poder lluitar contra aquesta ditxosa cursa, dura del cagar, però que tantes ganes ens hi havia fet posar durant mesos i mesos d'entrenaments, després de tantes hores i tants km.

Tot i que encara va coix i les cames li fan mal, es desviu per nosaltres dos, preparant-nos l'aigua calenta amb una sopa, omplint-nos els bidons, animant-nos...moltes gracies Pep.

Un altra cop amb la panxa plena (dic de prendre un cafè, però al final no ho faig. Com el trobaré a faltar a les pròximes hores!) penso quina sort que varem parar a menjar també a l'anterior cp. Ara m'adono del que ens ha costat arribar aquí. Ens fem unes fotos amb les muntanyes de l'Assekrem al darrera i sortim per menjar-nos els 70 km que ens falten. No sé perquè, em dona la impressió que ja ho tenim al sac, que ara ja només deu venir tot cara avall, 3000 m de desnivell + ja els hem fet, o gairebé i ara tot serà, o hauria de ser senzill. Greu error. Realment ara comença la cursa. Hem d'afrontar la segona nit, i el recorregut que queda és, sens dubte, la part més dura de tota la cursa. Una autèntica salvatjada que en aquest moment ni tant sols ens podem imaginar.

Encara tenim més d'una hora fins que se`ns faci fosc i volem adelantar el màxim de tros possible. Som-hi!