TRANSAHARIANA, EL DESPRÉS.

Bé. Ja estic. Ja he acabat. Jo si, però la cursa no, i tot i que ara, teoricament, respiro tranquil i només em toca patir per les seqüeles que aquesta bestiesa m'ha deixat als peus, també estic inquiet i nerviós per saber com els va als que encara segueixen en cursa.

En Cyrus anava 3er quan ens varem creuar després del cp7. S'haurà mantingut? Amb la d'hores que fa d'això poden haver passat mil coses. En Marc també anava bé. Haurà pogut aguantar? I l'Antonio i el Victor? Els dos amics mexicans anaven una mica enrera però confio que siguin prou durs de cap com per no defallir i veure'ls aviat. I el Thomas? Varem començar junts però el vaig deixar enrera al cap d'una hora i poc i no n'he sabut res més. A part d'ells, que són els més propers, els que millor coneixo, també em passen pel cap la resta de coneguts, els italians Sergio, Ivan, Gabrielle i Beppe, els francesos Jean Charles, Fred, les nenes del grup Cécile, Isabelle, Stefania, Alicja, i tants d'altres que no anomeno però que tenia a la ment en aquells moments.

Durant el dia anaven arribant amb compta-gotes participants de la cursa curta, bé, si una cursa de 190km es pot considerar curta, amb cara de satisfacció barrejada amb l'empremta del patiment encara molt recent, i 4x4's de l'organització amb abandonaments de la cursa llarga. Cada cop que arribava un cotxe el miràvem amb incertesa. Qui portarà?

En un d'aquests 4x4 va arribar el mexicà Victor Sierra. Una persona fora de sèrie, un bon amic, que va haver d'abandonar al km 200. Que dur arribar fins aquí i que un problema físic t'obligui a abaixar els braços. Però tots som conscients quan comencem una cursa d'aquestes que això pot passar. I si et passa et passa i no és cap vergonya, al contrari, has d'estar orgullós d'haver arribat fins aquí!

El Pasquale i jo ens fotiem cops de cap a la paret! I pensar que haviem estat patint per si ens atrapava el 3er, i passàven les hores i aquest no arribava.

Finalment, al cap de gairebé 11 hores de la meva arribada, creuava la meta i completava el podi l'italià Ivan Zufferly, seguit del Sergio Iannacone, el Gabrielle Bortolotto i el Giuseppe Scotti, després la Alicja Barahona, i a la nit quan estava dintre la tenda intentant dormir, però amb una orella pendent dels moviments al campament vaig sentir que arribava en Marc. Vaig sortir a rebre'l. És un crack.Tot i el cansament que portava a sobre, no havia perdut ni un gram del seu bon humor!
-Xiiiic!!!- em va cridar com sempre. Que dur que ha sigut!

L'arribada del Cyrus, l'endemà al matí, em va emocionar molt més que la meva propia. Ens havien dit que anava tocat i que havia parat a dormir al cp12, que tenia problemes als turmells i que avançava amb dificultat. Em feia patir. Tot i que sé perfectament que és un tio fortíssim de cap, ja ho va demostrar a Líbia, a vegades els dolors articulars es poden fer insoportables, i si era cert el que deien, qualsevol moment podia aribar dalt d'un cotxe. Per sort no va ser així. De cop i volta varem veure un corredor que arribava. Anava lent, però anava avançant. Pas a pas.

En Cyrus!- vaig cridar- És en Cyrus!  Anava coix, molt coix i avançava amb molta dificultat. La seva cara reflexava un patiment extrem i difícil de descriure, però alhora era la cara d'un guanyador, d'una persona que ha oblidat el dolor corporal i ha aconseguit guanyar, perquè en Cyrus va fer els duríssims últims 70 km amb dues tendinitis a sobre els peus i als turmells i amb una fisura per estrés al peroné. Increible! Al creuar la linea d'aribada estava plorant, no sé si de dolor o d'orgull i jo em vaig sorprendre també amb llagrimes als ulls. Segur que eren d'orgull.

Darrera seu tots els altres finishers, inclòs un duríssim Antonio Chalita, l'altra mexica, que també amb llàgrimes als ulls va creuar la linea d'arribada i finalment va tancar la cursa el Hoggan Bernaeert amb 87 hores.

A partir d'aquí, amb la tranquilitat que tothom era a lloc i no hi havia hagut cap problema greu, l'ambient es va relaxar una mica i la sensació era de festa. El Cyril, màxim responsable de l'organització de Raid sahara, alleujat de la responsabilitat que comporta tenir gent escampada pel desert se'l veia tranquil, i tothom es dedicava exclusivament a dues coses: curar les ferides i pensar en la propera cursa. Estem tots malalts!!!!

L'endemà, ja a Tamanrasset i després de buidar entre tots l'stock de cerveses d'un hotel i de menjar-hi un bon entrecot, visita turística al zoco de la ciutat i al vespre sopar de gala i entrega de premis.

Pujar al podi en una cursa d'aquest tamany va ser un premi que no em podia ni imaginar quan fa molts mesos vaig fer la inscripció. Podria dir que això justifica l'esforç realitzat i totes les hores d'entrenament, però no.  Si alguna cosa ho  justifica tot són els records i els amics que m'emporto d'allà.

L'arribada a l'aeroport...increible. La Júlia, la Joana, l'Albert,l'Isabel i en Marc encapçalàven l'expedició de tota la familia que m'esperava i que tot seguit em varen acompanya a fer un dinar d'aquells que costen de païr!
I a l'arribar a casa, un munt més de familia i d'amics (amb l'emoció no vaig fer ni una sola foto, perdoneu-me) que varen voler venir a celebrar amb mi tot això que tants i tants dies he trigat a explicar-vos. Em vareu fer sentir molt afortunat.

Moltes gracies a tothom!