TOT TORNA, SEMPRE TOT TORNA.

Tot torna. La moda, els bons moments, els moments dolents també tornen, tot, absolutament tot,  en algun moment o altra torna. Fins i tot el que estic escrivint, abans i tot de que surti dels meus dits quan ho tinc a dintre el cap em dona la sensació que també està de tornada, es a dir, que potser ja ho he escrit algun altra vegada. Potser si, però tant se val. No perdré ni un minut a esbrinar-ho. Ho tinc al cap, en un moment a la punta dels dits i després aquí, al blogger. Com tantes vegades que he escrit coses i no he acabat de publicar-ho, pot ser que aquest sigui el trist destí de tots aquests pensaments.

Però anem al que tinc al cap i fem-ho fora!

La meva vida de corredor, tot i que vull que sigui una innovació constant en la superfície, que em motivi, que em mantingui viu i actiu, que em tregui les emprenyades de la vida i de la feina, també acaba tenint una base repetitiva i cíclica en el fons. Decisió d'objectiu, entrenament, preparació, viatge, cursa, orgull, tornada, repòs, entrenament de recuperació, i altra cop decisió i tornar a començar. A por otra!!!

Ara estic aquí en aquest punt. He tornat d'Algèria fa poc més de dos mesos, molt content, molt motivat i també, com no, molt cansat, molt prim i amb poques forces. Tot l'entrenament dels últims mesos va donar el seu fruit a la Transahariana, però aquell entrenament ja no serveix, ja el vaig cremar de sobres. En aquest esport no es viu de records, es viu de la feina del dia a dia i del que fas avui en trauràs el resultat demà, no demà passat, i avui, a punt d'acabar el maig començo el demà passat de la Transahariana. No vol dir que des que vaig tornar hagi estat parat, no, he anat entrenant sense pressió, sense pensar en objectius, només amb la mentalitat de recuperar-me be, d'enfortir les cames altra vegada i de posar-me a punt.

Em vaig posar la data de l'1 de juny com el moment de tornar a començar a entrenar seriosament de cara al repte de la tardor vinent. Aquesta vegada deixo el Nonstop i torno a les etapes. Sempre he dit que com a ultrafondista considero molt més pur el nonstop, molt més dur i quan ho penses, molt més espectacular, molt més ultrafons al cap i a la fi.  Córrer 200, 300, els km que siguin d'una sola tirada, bah!!!! això és ultrafons, no cal que ara em posi a dissertar sobre que se sent fent-ho, podeu llegir tot el que ja he escrit sobre això, però com si m'estigués traint a mi mateix deixo, de moment, el nonstop i torno a les etapes. Tot torna, i ara torno al tipus d'ultrafons on vaig debutar. Una cursa estil Marathon des Sables. Més de 200 km, però en 6 dies. Tant dur com tu vulguis que sigui. Tu gestiones les teves forces. Tu decideixes el que vols patir dia a dia, i si tot va bé, acabes la cursa. Si no va bé -és tant fàcil tenir problemes així com en una sense parar- abandones. I no passa res. Només tindrà l'orgull de poder abandonar qui hagi tingut el valor d'inscriure's.

Així doncs, els meus entrenaments tornaran a ser com quan vaig fer Sables, curts i intensos -definim curts- no seran tant llargs com quan preparo un nonstop, i seran més ràpids. Ja em ve de gust. Ritmes més alts, tornar a sentir l'àcid làctic a les cames. Arribar extenuat a casa. Carregar amb una motxilla pesadíssima. Em ve de gust. Cambiar una miqueta el xip i tornar a córrer "ràpid", si! -definim ràpid?, no cal.-

Avui ho he fet. Ara em fa una mica de mal el genoll, malauradament això també torna, però estic feliç. Tot torna, i avui corrent acompanyat d'un sol tímid però meravellós, he sentit a passar l'aire per la meva cara com feia dies, molts dies, que no sentia. Per sort la vida és cíclica i tot torna. Aprofitem quan som a la part bona, al capdamunt de la roda. El temps ens tornarà a posar a sota.