JUNGLE MARATHON. ETAPA 3, AIXÒ ES COMENÇA A ENDURIR.

Al brieffing ens varem presentar la 3ª etapa com una barreja del desnivell de la 1ª amb les dificultats de terreny (swamps inclosos) de la 2ª i amés molt més llarga, ja que aquesta te 32 km. Resumint, que serà dura de collons si o si! Caldrà anar relaxat i no cremar-ho tot de bones a primeres...
I un ou! Seré gilipolles!!!
El matí es lleva com sempre. Encara és fosc quan el campament comença a moure's. Jo sóc dels primers de llevar-me com cada dia, ja que necessito el meu temps per dur a terme tot un protocol que inclou el compliment de totes les obligacions físiques pre-cursa sense provocar-me cap mena d'estrès psíquic. És a dir, que m'agrada anar tranquil.

Tot a punt, amb tot el temps del món, sense presses, sense agobiar-me i quan gairebé és l'hora m'estic pixant. No m'he fixat que la sortida no és al costat del campament sinó una mica més amunt. De cop i volta la jefa Shirley crida: faif, for, zri, xu, uan...i jo a mig pixar! Però quins collons! No han avisat!!!!! Em llevo el primer i m'enganxen amb la pixera al ventre, mai millor dit!!!!
A mig espolsar corro cap a la sortida però gairebé ha sortit tothom i el camí de seguida s'estreny i no en passen dos de costat. Em maleeixo els ossos. Avanço com puc ara un ara l'altra -plis, zenkiu, plis, zenkiu, a no, que aquest és brasiler, obrigado- Estressat com una mona vaig avançant posicions, però ni rastre d'en Xavi ni de l'Andrew, ni del Yousef ni del kamikaze (un japonès que sortia cada dia com una moto, a més es deia Suzuki (o es diu encara si no ha palmat) fins que explotava, li enxufaven suero, li penalitzaven 2 hores i arribava com podia...i l'endemà igual).

Al cap de molta estona i d'apretar molt el ritme aconsegueixo atrapar en Xavi i el Palestí que van junt amb un brasiler de la regió de Para. Respiro fons, però l'energia que he cremat per dropo la trobaré a faltar més endavant, segur.

Va bé perquè el ritme que porta aquest grupet és "lent". Em va bé per recuperar però de seguida ens mirem amb en Xavi i decidim que els deixem, hem d'anar al nostre ritme i evidentment és molt més ràpid que aquell.
CP1, 15 minuts de neutralització, bevem, omplim, mengem i fora. La selva continua castigant-nos amb uns desnivells brutals, calor inhumana, humitat altíssima i una punyetera cursa d'obstacles. Si el recorregut no puja o baixa o no has de travessar rius o swamps és un "camí" farcit d'arbres caiguts. Ni Eternal running ni hòsties, això si que és una punyetera cursa d'obstacles!

Vaig tranquil, massa, i de cop em torno a cargolar el turmell! Déu quin mal! Aquest cop ha estat fort! És igual, camino coixejant i al cap d'una estona ja no el sento, però m'obligo a tornar a repetir-me la paraula "turmell" constantment a dins del cap per estar concentrat en aquesta part del meu cos. Això com vaig dir, m'obliga a estar pendent de tot i no em deixa desconectar de la manera que a mi m'agrada quan corro. La sensació que aconsegueixo al desert de separar cos i ànima (mentre el cos s'esforça i es castiga, l'ànima s'evadeix i em relaxa) aquí no la puc aconseguir de cap manera si he d'estar tota l'estona focalitzant la meva atenció en un fet concret, però sembla que va bé ja que tot i la dificultat del terreny avancem ràpid i sense més entrebancs...

Abans d'arribar al CP2 un altra grup de swamps, del que sortim completament enfangats. Cap problema, mes enllà travessem un riuet i nets com una patena. Quin equilibri que et dona la selva, ara t'emmerdo, ara et netejo. Llastima que l'ara t'asseco no arriba fins a final d'etapa i els peus cada cop estan més i més tous...i aquest és el veritable enemic de molts. Jo de moment només tinc una petita butllofeta al costat del dit gros del peu dret. El que va més fotut és l'Albert, però encara ho portem bastant be tots quatre.

Després del CP2, al capdamunt d'una pujada molt dura anem en Xavi jo i un local i de cop ens desapareixen les marques. Finalment en veiem una en un caminet. L'agafem però només hi ha la marca de l'entrada del camí. Fem més de 500 metres i no trobem cap més marca. Anem endavant i enrere, ens posem nerviosos. Fa molta calor, l'aigua no ens sobra i estem perdent el temps i les forces. Ens atrapen el Palestí i un anglès. Finalment, sentim el brasiler que ens crida. Ha trobat les marques: algú n'ha fet desaparèixer unes quantes...

No se si per el desgast de la sortida o per l'excessiva concentració deguda a les doblades de peu o per l'episodi de les marques, però abans del CP3 em començo a trobar molt calent. La temperatura corporal m'ha pujat excessivament i sense adonar-m'en i em sento una miqueta marejat i tot. La temperatura ambient, evidentment, no ajuda gens a millorar les meves sensacions. Que he fet malament? Possiblement amb tot l'estres tant d'una cosa com de l'altra no he dosificat bé les sals amb l'aigua ingerida. No n'he parlat d'aquest tema, però és vital calcular bé les sals que et prens, sigui en forma de begudes isotòniques en pols per barrejar a l'aigua, com en forma de pastilles de sal pura, per compensar la gran quantitat de litres d'aigua que bevem i la gran quantitat de sals que perdem a través de la suor. Si descompensem l'equilibri de sals del cos poden venir rampes, marejos, pujades de temperatura...l'única avantatge, és que si tens poca sal al cos et converteixes en un menjar soso pels jaguars i els caimans. Sempre hi ha un costat positiu a totes les coses...

Vaig tou. Em prenc dues pastilles de sal de cop i per sort, al cap d'un moment arribem a un altra riu. Ens hi tirem de cap i ens quedem dos o tres minuts surant dins l'aigua, desafiant les piranyes, però en surto com nou, amb la temperatura al seu lloc, torno a tirar com si no hagués passat res...bé, no esta sent el meu millor dia, però anem fent km amb una certa "soltura".

foto: Martin Paldan

Cp3. Bec molt. Moltíssim. Prenc sals i continuem. És una pista ràpida, tant que ens passem de llarg una marca i tornem a estar perduts uns quants minuts...un altra boicot? No, ara ha estat una badada nostra. Recuperem el camí.

Cp4. Hi ha la Neus animant-nos com sempre. El final d'etapa és a prop, ens diu, molt a prop, poc més de 3 km. Doncs som-hi. Cansat i una mica tocat altra vegada, però animat per en Xavi que ara va millor que jo afrontem aquest últim tros fora de la selva, cap a la platja del riu, sota un sol que trenca la closca però que ja no pot amb nosaltres. Arribem com cada dia en 2ª posició, entrem junts, ens abracem i comença el ritual de cada dia, però amb una petita sorpresa: Hem acabat en un petit poble, i hi ha una dutxa comunitària, AMB SABÓ!!!!
Uahhhh! Estic net, "huelo a perlan"!!! He pogut rentar la roba i tot! Fins i tot el dinar te millor gust, potser perquè no te el regust de les mans brutes d'altres dies...

No han passat 10 minuts que arriba en Cyrus. Ha anat com una moto. L'Albert va un pel més endarrerit, suposo que els peus els castiguen, però arriba molt be. És un tio dur.
Una altra etapa al pot. Dóna molta tranquil·litat veure com altres van caient, sigui per deshidratacions, per problemes de peus, per que el cap no els deixa seguir, o pel que sigui, i que nosaltres som cada dia a la linea d'arribada i en molt bones condicions físiques i immillorables condicions psíquiques.Tots quatre. A més, estem arrasant a la classificació per equips. Que més volem? Doncs menjar, reposar, riure molt, aprofitar el que queda del dia per adonar-nos que som uns privilegiats que estan al mig de la selva gaudint d'un somni que mica en mica es va fent realitat. Ja hem superat 3 de les 6 etapes. Ja hem fet uns 70 dels 220 km de la cursa.  Encara no som enlloc, cert, però mai havíem estat tant lluny i alhora tant aprop del final.


Al fons la dutxa del poble, davant l'avi de la cursa, un japonès de 70 anys

Briefing i sopar. Ens reparteixen mails. Els imprimeixen i ens els donen. És el segon dia que en rebem. Jo en tinc un feix. Puc dir orgullós que sóc el que més en rep...i amb molta diferència. També cal dir, que la meva mare ha estat a punt d'acabar amb el paper del Brasil. També n'hi ha de la resta de la família, d'Ampans i de molts altres amics. Moltes gràcies a tots. La veritat es que quan estàs cansat, rebre una dosis tant grans d'estimulant és una sensació brutal! Moltíssimes gràcies a tots, de veritat.

Es fa fosc, Com cada dia a la selva també es fa fosc.  El campament anirà quedant en silenci i a la selva començara a una hora o una altra la gresca, la "animal's party" que ens recorda que encara que no els veiem, ells són allà, viuen allà. Som nosaltres que estem fora de lloc. De pas. Demà deixarem aquest poblet i continuarem creuant la selva.