JUNGLE MARATHON. ETAPA 5: LA DE 90 KM!

Havíem anat a dormir amb l'advertiment de possibles robatoris per part de la població indígena. Varem deixar motxilla i bambes juntes sota la responsabilitat i la vigilància de l'organització. Dues noies només hi varen deixar la motxilla. L'endemà no tenien sabatilles per córrer. T'ho poden fotre tot, i tot té més o menys solució, però les bambes...Al final varen sortir de no se on, val més no saber-ho.

L'etapa començava travessant un riu, no fos cas que poguéssim anar uns quants km secs. Aquest ens van dir que feia uns 400 metres. Jo sóc molt dolent mesurant rius, sempre ha sigut la meva assignatura pendent, però si que és cert que era molt més ample que el d'ahir.

3,2,1,GOOOO..... 90 km de selva i calor per endavant i com cada dia la sortida a "marica l'últim". Empentes per agafar-se a la corda de seguretat, que la veritat era de gran ajuda per travessar el riu, ja que t'emportaves molts cops, però avançaves ràpid i sense cansar-te tant. Sortir del riu ja va ser el primer obstacle. La vora era un fangueig terrible i se't clavava la sabatilla al fons, i quan et destalonaves, a més d'haver de vigilar de no perdre-la, aquesta s'omplia de fang. 90 km per fer i comencem castigant els peus...

De seguida el guió de cada dia. Primer l'Andrew, segons en Xavi i jo al nostre aire? No, i ara. Se'ns ha escapat el japonès kamikaze, com no, i darrera nostre els més o menys 70 corredors que quedaven en cursa, entre ells en Cyrus i l'Albert, que avui tenien l'oportunitat d'escalar i consolidar la seva posició. Avui es veurà qui és dur i qui no, i ells ho són.

foto: Martin Paldan

foto:Martin Paldan

Els primers Cp estan molt junts de km, però no tant junts de temps. 4,5 km per arribar al primer i 5,5 més per al segon, però el terreny continua sent selva, amb els seus desnivells, els seus troncs caiguts que havíem de passar o per dalt o per baix, amb els seus riuets i swamps, i com no amb els seus animalons, i la calor, sobretot la calor i la humitat que ens obliguen a beure constantment per mantenir el cos hidratat. Avui contarem quanta aigua bevem, i serà molta. Entre aquests controls, a més de la que bevem al cp, carreguem 1,5 litres per trajecte i fem just. A partir del 2 decidim omplir els 4 bidons (2.5litres).
Arribem al cp3. Allà trobem el Suzuki. Ha tornat a explotar i aquest cop sembla més mort que viu. Com una puta cabra!

Del Cp3 al Cp4 hi ha més de 12 km. Aquí si que cal omplir bé d'aigua, tant els bidons com el "buche", es a dir beure molt i molt abans de sortir. Comencem a tirar i com que la calor i la humitat ja són insuportables, bevem cada pocs minuts, gairebé com si tinguéssim una molla al braç que ens obliga a aixecar el bidó. Varem beure tant que de cop i volta ens adonem que tant al Xavi com a mi només ens queda un cul de bidó. L'haurem de fer allargar, ja que no sabem si falta molt o poc. Suposem que poc, però...
De cop, veiem un home caminant per la selva. No sabem si és de l'organització o si "passava por allí".
-Bongia amigu! Shabe vosh si el puntu du cuntrol eshta muitu lejush?- Li demanem amb el nostre impecable portugesh.
-Maish u menush a treinta minutinhus- ens contesta, sense dubtar ni un moment.
-Pro treinta minutush caminandu o curriendu?- repliquem
-Unush treinta minutush- ens repeteix sense aclarir res més.
-Muitu obrigadu- Li diem. No es pot perdre mai l'educació.
Bah, 30 minuts seus, amb el temps que fa que correm, al nostre ritme deuen ser 10 o 12. Ja ens podem acabar l'aigua que ja arribem.
10 o 12????? i 15, i 20, i 25, i més de trenta minuts després encara no veiem el Cp. Començàvem a estar una mica desesperats però ens animàvem pensant que ja no podia faltar gaire.
De cop, just després d'una baixada d'aquelles de perdre les ungles, al costat d'un riu veiem un home de l'organització armat amb una escopeta. Era l'encarregat de controlar que tothom travessés el riu sense problemes. Jo vaig pensar que tenia pinta de tot menys de saber nedar. Aleshores l'escopeta perquè era? Per si t'ofegaves rematar-te d'un tret i almenys no paties? Ah, era per si venia un caiman. Aleshores ja em quedo més tranquil, ja que no me l'imagino nerviós i apuntant al caiman que tinc a un metre de les meves cames. Val més no pensar-hi. Travessem el riu, sense cap incident, i l'home continuava sense moure ni una cella.
-Bongia amigu, el cuntrol eshta arriba de la shubida?- i es que darrera l'home hi havia una pujada gairebé vertical.
I ara ve quan ens mata, i no pas amb l'escopeta.
-NO, el cuntrolu eshta a unos 30 minutush!
Però que passa aquí? Que aquest tio no enten el portugès o què?
- Pero amigu? No le preguntamush cuantu tiempu aguanta ushted sin mover ni un ceja? Le preguntamush quantu queda para el cuntrolu? Donde tiene aguinha!!!- El primer tros de la frase és ficció, s'enten.
-Puesh, un pocu mash de 30 minutush- ens torna a contestar el tio!
Ens mirem amb en Xavi i no sabíem si riure o plorar. Feia estona que teníem sensació de sed, i això és el pitjor que ens pot passar, i ara haver de tirar mitja hora més, o més! Qui sap. El sentit comú ens diu que no pot ser, portem molta estona corrent, i no hem pas anat lents, tot i que el terreny ha sigut complicat. Però és clar, com pots estar segur de res quan la relació espai-temps queda tant distorsionada per les sensacions.
Una altra opció és agafar aigua del riu i tirar-hi les pastilles que tenim per potabilitzar-la, però tarden 30 minuts a ser efectives, per tant, val més anar tirant i esperar que el soci vagi equivocat. Em ve a la ment el problema que vaig tenir per la falta d'aigua al km 256 de la Transahariana el passat més de març, però miro de canviar de tema de seguida. Sense pensar-hi dues vegades, comencem a pujar la muntanya que tenim davant, agafant-nos als arbres com podem i empassant saliva, una mica espessa després de tanta estona sense beure.
No portàvem ni 10 minuts que en Xavi, tot un boy-scout, diu.
-Oloro fum. Al Cp4 han dit que hi hauria aigua calenta. deu ser a prop.
Acabar de dir això i escoltem la veu de la Neus que ens crida. Salvats!!!!

A que no sabeu que varem fer només d'arribar? Beure com afamats. I encara una mica més. I mengem una barreta i tornem a beure. I prenem unes pastilles de sal, i tornem a beure. Ens acomiadem de tothom, i tornem a beure, ens acomiadem especialment de la Neus (sobretot en Xavi, es clar) a qui ja no veurem fins demà, ja que en aquest control, qui no hi arribi abans de les 15:30 quedarà tallat i no podrà continuar fins que es torni a fer de dia, ja que el tros que ve ara és considerat "Dark zone", es a dir, perillós a partir d'una certa hora ja que hi habiten molts pumes, i al vespre tenen gana. Els que es quedin aquí estaran voltats de tios amb fusell i matxet. Tota una experiència també.
Tot i que ens han dit que el proper cp és a 11 km, però que a mig camí hi ha un punt d'avituallament d'aigua, omplim tots els bidons. No ens la volem tornar a jugar. Gat escaldat...I tal dit tal fet, quan arribem a aquest punt ja gairebé no ens torna a quedar aigua. És un punt de control curiós, al costat d'una cabana al mig de la selva, una dona pendent de donar-nos aigua i el seu home pendent de dormir estiregassat a sobre dels bidons d'aigua.
A partir d'aquí la selva ja es comença a aplanar i a aclarir. Ja devem estar a punt de deixar-la enrere. Ja ens havien dit que aquesta etapa tenia dues parts, uns primers 40-45 km de selva i la resta de pistes, pobles i platges. Encara som dins la selva però el terreny és molt més pla i fàcil. Això ens permet anar lleugers. Tan lleugers anem, m'atreviria a dir que anàvem molt ràpid, en silenci i completament concentrats quan davant nostre varen esclatar uns crits terribles, ferotges, altíssims de volum. Vaig frenar en sec, tant que en Xavi em va envestir per darrera. Se'm varem posar les pulsacions a mil i em notava el cor a la boca.
-Que ha sigut això?
Per un moment em vaig pensar que sortiria alguna especie de monstre cridaner i se'ns menjaria.
Els crits, sense parar ni baixar el volum, varen començar a pujar cap amunt, cap a dalt dels arbres. Després de l'espant inicial, ens varem posar a riure suposo que per treure la tremolor de les cames.
-Devien ser un manat de monos. Que monos! Que cabrons!
I varem continuar corrent. Crec que ens mereixíem un espant com aquest. Havíem travessat un pilot de km de selva sense patir, sense por, i ens mereixíem que ni que fos per un moment alguna cosa ens fes cagar a les calces.

Sortim a una pista ampla i polsosa. Costa de poder córrer. De seguida arribem a un poble, una baixada al final, i el Cp5. El sol està alt i pica molt. Molt. Teníem ganes de sortir de la selva i poder fer dues passes seguides sense entrebancs, però ara que estem en una pista, és tant flonja que no podem ni córrer i el sol crema tant que enyorem estar dins la selva, a cobert d'aquest sol que ens socarrima la pell.

-Mengem?- Jo ja tinc gana i en Xavi també, però optem per fotre dues mossegades a un fuet que treu en Xavi i continuar fins al cp6. Carreguem d'aigua els bidons i la panxa i som-hi.
Ara la pista travessa aquesta petita comunitat i en un puja i baixa constant (més puja que baixa) anem passant altres comunitats de veïns. El sol ens trenca el cap. Jo em poso les ulleres de sol ja que em fa molt mal als ulls. I bevem i correm, i bevem i caminem i arribem al cp6.
Aquí ens donen aigua fresca. Glaçada!!! Mentre posem aigua calenta al sobre de puré liofilitzat ens delectem amb aquest luxe que a casa tant poc apreciem, però que aquí, després de tants dies de beure aigua calenta, és com si ens donessin la millor beguda del món.

(Collons, ara he agafat sed.Vaig a la nevera a agafar una woll, amb el vostre permís)


Ens mengem el puré a l'ombra d'una cabana. Que bo que està...ja diuen que val més una bona gana... Estirem una mica i toca tornar-hi. Tornar a sortir a cremar-se una estoneta més.

Al final del poble deixem la pista i agafem un corriol. Mira millor, penso. segur que serà més dur i podrem córrer més be. Ni dur ni hòsties! Tou i cara amunt! Però que no hi ha baixades en aquest collons de país? I puja, i puja,i a mitja pujada, un altra punt d'aigua, i puja i puja, i després tornem a entrar en una zona boscosa, però almenys és plana i tot i la calor, almenys no ens toca el sol i podem córrer. Ho aprofitem i anem com motos. De cop i volta un somni es fa realitat. Comença a ploure. Primer molt suaument, però al cap de poc cau un xàfec de conya. Ja és el que ens faltava, una tempesta salvatge. Quin Gust, quin plaer...Quina putada!!!! S'acaba el corriol aquest i tornem a sortir a una pista polsosa. ara però, l'aigua l'ha convertit en fangosa i enganxosa degut a la alta quantitat de terra argilosa. És terrible. Els peus ens queden enganxats a terra i el fang enganxat a la sola. Les bambes pesen un quilo, i com que fa tantes hores que portem els peus molls i els tenim tant tous, cada cop que aixeco la bamba i el peu es separa de la plantilla és com si m'arranquessin la pell de la planta. Quin mal. Paro i em cordo més fort els cordons i sembla que hi trobo remei.
Cp7. Una espècie de cobert al costat del camí amb tothom apilotat dins per amagar-se de la pluja. Fem un stop&go ràpid, omplim bidons i tornem-hi. Encara falta molt. No podem parar. Tenim ganes d'arribar.
Para de ploure i el terra s'eixuga mica en mica. Es pot córrer bé, i ara miraculosament trobem molta baixada. Ho aprofitem. Anem bé, fent la xerrada còmodament, i animant-nos l'un a l'altra, tot i que no ens fa falta, ja que estem super motivats i tot i que cansats amb ganes de tirar endavant i arribar com més aviat millor.
On deuen ser l'Albert i en Cyrus? Com els va? L'Albert anava tocat de peus, i en Cyrus en tenia un una mica inflat. Suposem que van bé, són durs.
Al final d'una llarga baixada arribem al Cp8. Està caient el dia i la temperatura, més després de la pluja és bastant suportable. La humitat, però, altíssima. Des d'aquí a meta tenim una mitja marató.14,5 al Cp9 i 9 al final. No res!
Deixem el cp, situat a la plaça d'un poble, i entrem a la platja. La llum, el lloc, el cansament suposo, una suma de factors que fan que ens quedem un moment parats admirant la bellesa del lloc. Quin regal.
A partir d'aquí alternem platja amb pistes i corriols pedregosos, que són una autèntica tortura pels nostres peus.

Al cap de poc decidim encendre el frontal i penjar-nos les barretes lluminoses (obligatòries). A partir d'aquí el camí ha d'estar senyalitzat també amb barretes d'aquestes i tal com arribem a una altra platja, ja fosc veiem que els que les posaven encara anaven fent. Els anàvem atrapant i ells estressats posant llumetes al llarg del camí.
Quan no érem a la platja érem en un caminet pedregós que pujava i baixava constantment i els km no passaven ni a cops. Pels nostres càlculs no podia faltar gaire pel cp, però ja havíem demostrat al matí que no érem gaire bons calculant. Ens tornem a quedar sense aigua i el Cp no arriba. Unes llums. Ja hi som. I un colló! És una família acampada. Els demanem si saben si queda molt lluny el nostre punt d'aigua, el cp, i ens contesten que aigua a 300 metres. I tant. A 300 metres hi ha un riu de collons, que hem de travessar nedant a les fosques, però aigua de beure enlloc. Continuem, va, que no pot faltar gaire. Tornem a sortir a la platja i la tornem a deixar, i al cap de força estona arribem a un poblet. Una escola a l'aire lliure al costat del camí. Els estudiants, tots d'uniforme, ens miren amb cara de compassió. estan bojos aquests europeus, deuen pensar, i ells continuen estudiant, torn nocturn. Anem passant poble i el cp enlloc. Ara si, allà n'hi ha un amb la samarreta de l'organització.
-És el Cp?
- Ah, si, si...
Si o el veiem nosaltres passem de llarg i el tio a la parra!
Trec un sobre de llangonissa i li fotem canya. Que bona que és, que bé que se'ns posa!

9 km i a dormir. gairebé no ens ho creiem.
Anem trotant a un bon ritme. La pista és polsosa i tova, però tenim tantes ganes d'arribar que ni ho notem. Ara ja no te importància si ens desgastem més o menys. Aviat podrem estirar-nos i reposar els peus, que estan tant tous que em fan un mal terrible cada cop que no trepitjo pla, que és a cada pas.
Tal com comencem a córrer ens acompanya un tio amb la bici, i després s'hi afegeix un nano d'uns 16 o 17 anys corrent. Corren darrera nostre, sense gosar avançar-nos ni posar-se de costat. Nosaltres intentem donar-los-hi conversa però es queden sempre a segon pla. Parem a pixar, i paren, arrenquem i ens segueixen, nosaltres amb els nostres potents frontals i ells a les fosques. La nit és completament negra. No hi ha gens de lluna.
-Falta mucho para el campamento?
-10 minutus para deixar la pishta. despuésh 2 km pro la playa crushando riush.
Va ja hi som.
Deixem la pista i tal com ens havien avisat hem de fer una baixada que fa patir els peus de valent. Arribem a la  platja. El terra és de sorra tova però ja res no ens pot aturar. Travessem un riu amb dos pams d'aigua i continuem per la sorra, i un altra riu i som-hi i ja veiem les llums i va, que si apretem una mica baixem de les 15 hores, i va Xavi, i va Jaume, i va que ja hi som, i finalment, després de 14 hores i 54 minuts aixequem els braços i travessem la línia d'arribada de la 5º etapa de la Jungle Marathon.

Ens abracem feliços. S'ha acabat. Demà tenim descans i podrem curar els peus, que suposem que estan rebentats.
A les fosques busquem dos arbres per estendre l'hamaca, Ens ajuden dos brasilers. No es veu res. Em descalço. No hi ha cap lloc per poder netejar els peus. Després de tot el que em fet i ens hem de descalçar sobre la sorra i netejar-nos com podem. Els peus semblen dues figues, però estan bé. Han sobreviscut. Camino descalç per la sorra per eixugar-los però em mosseguen les formigues. Estic fins als collons de tot. Menjo una mica, em desinfecto les petites butllofes i a l'hamaca. En Xavi ja hi es. Voldria esperar despert en Cyrus i l'Albert però m'adormo. No puc fer-hi res. Estic content. Ja gairebé som finishers, només ens quedaran 32 km de platja. Això està fet. Suposo que amb un somriure als llavis, però no puc més i m'adormo.