JUNGLE MARATHON: SURVIVOR

Últim dia, última etapa. Nerviós? Neguitós? No pas! Últim dia i m'adormo.
L'organització va decidir que l'etapa sortiria més aviat que cap altra, més que res per donar temps a tothom a arribar a una hora prudent a la línia d'arribada (molts han quedat molt "tocats" de peus i cames de l'etapa llarga i caminen amb molta dificultat). Tothom a mig esmorzar i el nen somniant amb ves a saber que...
Cada dia jo em llevava i no hi havia gairebé ningú voltant pel campament. Ja em va estranyar doncs, obrir un ull i veure tot i ser negre nit encara, ja hi havia tot de llumetes que es bellugaven i un pilot de veus que emetien sons semblants a una conversa en diferents idiomes.
-Hòstia!!!!! Quina hora és????- Surto esverat de l'hamaca, em poso les xancletes...el cor accelerat...Falta 1 hora per la sortida. 1 miserable hora!!!! Merda!!!!
-Però si jo necessito temps! He de (i en aquest ordre) fer-me el caputxino, he de cagar (ho sento), he de menjar-me el muesly amb xocolata liofilitzat que ja començo a avorrir, m'he de rentar les dents, m'he de lligar el turmell, vestir-me desfer l'hamaca, posar tot dins la motxilla, omplir bidons, entremig de tot hauria de mirar de respirar i tot això necessito fer-ho amb calma, sense estresssssssss!!!!!!!
Veig l'Albert, en Xavi i en Cyrus que ja fa estona que volten i els foto la bronca per no haver-me despertat. Ho sento, des d'aquí els demano disculpes. Està clar que ells no es varen ni fixar en que enmig del batibull hi havia un dropo que encara dormia, però en aquell moment, el dropo en qüestió, veia que el procés diari de 2 hores de durada l'havia de fer amb la meitat de temps.

Després de tot l'estrès i de maleir-me els ossos mil vegades a l'hora en punt menys 1 minut jo anava, encara amb les pulsacions a les orelles i l'esmorzar a mig coll, a posar-me sota la pancarta de sortida.

-Retràs de 15 minuts- ens diuen. "Dilei" en diuen ells. Di lei és l'hòstia que el hauria fotut! I es que no se qui encara s'estava "pentinant" o no se que collons li passava, i es clar, l'hem d'esperar. No em van pas esperar a mi a la 3a etapa quan encara no era ben bé l'hora i jo buidava la bufeta! No sóc pas d'emprenyar-me per ximpleries, però si s'havia d'endarrerir la sortida ho podien avisar una estona abans i ens relaxàvem tots.
Asseguts a terra varem deixar passar els minuts, xerrant alegrement un cop passada l'emprenyada i desitjant-nos el millor. Queden poques hores per fer realitat un somni. Tant lluny ho veiem fa...quan fa que va començar aquesta bogeria? Només fa 7 dies, però han estat tan intensos que sembla que faci 7 anys que estem al mig de la selva. La gent que fa tot just 10 dies no coneixíem avui són bons amics o bons veïns d'hamaca. Les seves cares ens són tan o més familiars que la del que viu al poble 4 cases més enllà de la nostra des de fa un munt d'anys.
Arriba l'hora.

5...abraçades, 4... petons, 3...cops a l'espatlla, 2...rialles, 1...fins ara amics, GOOOOO! marica l'últim!!!!!!!

Platja, platja, rierols petits que desemboquen al riu, més platja. En Xavi i jo mantenint un ritme constant, alt fins i tot tenint en compte el tipus de terreny. En Cyrus tranquil, l'Albert conscient que ha d'apretar si vol assegurar la 6a posició. Tothom amb el cap a l'arribada.

Arribem al Cp1, km 8.5, molt abans del que havíem calculat. No estarem anant massa ràpid? Només són 32 km, si,  però ull, que 32 km són 32 km, i de sorra i portem un cansament acumulat...i de seguida surt el sol, i comença a pujar...i amb ell puja la temperatura...i la humitat...sort que el tenim a l'esquena...

Però és igual, estem tant i tant motivats que arribem al Cp2 amb la punta del, i continuem apretant i no perdem de vista ni un moment a l'Andrew que avui, cada cop que es gira ens veu a nosaltres i apreta i és igual, no ens perd de vista i no el perdem de vista, i en Xavi i jo parlem, i riem i ens veiem arribant, i en fem broma, recordem moments viscuts i parlem dels que encara hem de viure i tot i això encara apretem més, i arribem al Cp3 i ara si que ja només ens queden 9 km fins a Alter-do Chao, i apretem més, les cames poden, el cor pot, els pulmons poden i el cervell sap que si tot això està de la seva banda ell ho domina tot.

Cada cop fa més calor, el riu sempre a la nostra esquerra, creuem riuets que alimenten el gran Tapajos, aprofitem per remullar la gorra i baixar una miqueta la temperatura del cos, apretem més i cada cop som més a prop de l'Andrew que fa estona que ha atrapat un brasiler, i de cop i volta, després d'un colze del riu veiem les cabanes de la platja d'Alter-do-Chao. Ens emocionem i apretem encara més, som indestructibles, i més, i el nostre ritme sembla més el d'un corredor de mitja marató que no pas el d'uns tios que porten gairebé 220 km a través de la selva, atrapem l'Andrew i el brasiler, l'Andrew fa mala cara, va petat, tot i això ens felicitem mútuament doncs ja gairebé som a meta, deu quedar poc més d'un km per acabar aquest somni i alhora malson de la Jungle Marathon. Els deixem enrere. Anem primers. Guanyarem l'etapa final!

En Xavi i jo estem exultants, cada cop veiem el poble més a prop,passem aquell embarcador tant curiós i tant alt, passem el lloc on varem agafar el "Natureza" per anar riu amunt, pugem la platja corrent, posseïts per tota la força del món. Ens veu el tio del xiringuito de la platja, el que ens va servir no se quantes cerveses fa dies i corre cap a dintre i de cop comença a sonar el "We are the champions" de Queen a tota pastilla. Ens eixorda, però no és pas a les orelles on arriba més fort, és al racó del cor on es guarden les emocions. Se m'omplen els ulls de llàgrimes. Vull dissimular. Jo no acostumo a emocionar-me mai quan acabo una cursa. Me'ls frego com si m'hagués entrat sorra però és impossible, gairebé no fa vent, i me'n hauria d'haver entrat molta per justificar tanta humitat. És igual, no cal dissimular, miro en Xavi i ell també s'esforça per mantenir-se fred. Hem patit, hem lluitat, ens hem ajudat l'un a l'altre, hem viscut una setmana intensa colze a colze. No cal dissimular.

Arribem al final de la platja, cridem, no sé què cridem però cridem, pugem les escales, som-hi,  a l'esquerra, ara a la dreta, xoquem les mans, ens agafem per les espatlles,la plaça, la gent, aplaudiments, ens mirem de reüll mentre correm a tot drap, la pancarta, la creuem, les llàgrimes no em deixen veure res amb claredat, però tampoc cal, les imatges ja les enregistra el meu cor.
S'ha acabat.




foto: Martin Paldan

foto: Martin Paldan

Ens abracem plorant com bledes i sense dir-nos res, no podem, ens felicitem mútuament.
3:07 avui. 35:28 en total, per fer 220 km. Gens malament.
La Shirley ens penja la medalla, quin tros de medalla, i comença el show mediàtic. Fotos i més fotos, ara cap aquí, ara cap allà, i els nois del poble que com que hem arribat els primers (ells no saben que a la general som segons) es volen fer fotos amb nosaltres, i suats i bruts com anem s'ens abracen per sortir ben enganxats a la pantalla del seu telèfon amb uns europeus que gaudeixen corrent i patint. Estan bojos aquests romans!

I arriba l'Andrew, el campió, immens campió de la Jungle Marathon. Va petat. L'abracem. Avui ha patit però mereix el meu màxim respecte. És un gran corredor, un gran competidor i a més  un tio molt humil i molt agradable.

Ens donen gots de Pepsi fresca! Increïble! Ens donen un gelat amb un gust etern, com diria algú que jo conec!
Arriba la Neus, la dona d'en Xavi, que ens ha anat veient des de la barcassa maldant per arribar abans que nosaltres. Simpàtica com sempre, exultant com tots!

Passat tot aquest enrenou anem cap a la platja a esperar l'Albert i el Cyrus. Arriben un parell de corredors. Un altra. De cop veiem l'Albert que emboca la platja. És l'Albert!!!! Va sol? I en Cyrus?
-VAAAAA!!! Albert!!!!!! Ets una puta màquina de córrer!!!!!! VAAAAAAA!!!
I encara que és lluny ens escolta i aixeca els braços, i se'm tornen a negar els ulls. Que collons em passa? Dec estar baix de defenses, segur...
I el tornem a cridar, i ell apreta i ara corre sempre amb els braços enlaire, i arriba i puja les escales i ens abracem just un moment ja que ha pencat molt per assegurar-se la 6a posició i ha d'acabar d'arribar. Fa l'última corba i creua l'arribada. És un crack!

Ara tornem a la platja. En Cyrus no arriba. Ara un, ara l'altra veiem com arriba la gent. Tothom està petat però tothom destil·la felicitat. Aquell és es Cyrus? No, també va blau però no és ell. No és el seu estil de córrer. L'espera es fa llarga. No són molts minuts però no passen... Ara si, ara si que és ell!
-Cyruuuuuuussssssss!!!!!VAAAAAAAAAA!!!!! Ets una punyetera màquina de córrer- Faig servir la mateixa tàctica d'animació que he fet servir amb l'Albert, però és que no trobo millors paraules per definir el que sento en aquells moments.
VAAAAAAAA!!!!! Que ja ho tens!!!!!Ets una puta màquina de córrerrrrrrr!!!!-repeteixo. Ara ja no se si ploro, si ric o que faig, però crido, cridem tots vaja, esgotant la poca veu que ens queda.
-VAAAAAAAAA!!!! Cyrus!!!!!!- I arriba al final de la platja. Va cansat, se li veu a la cara, però desprèn felicitat, energia. Em mira i em diu gràcies. A mi? Si a mi. Ja que ell, que te fòbia a les papallones- si  ho heu sentit bé, quan veu una papallona li entra pànic. Els caimans li fan fins i tot gracia però no pot amb les papallones- si no hagués estat per la meva insistència no hauria vingut mai a la Jungle Marathon, i ara és a 100 metres d'acabar-la i de fer-ho en un excel·lent 5è lloc de la general.
Esquerra, ara dreta, pujadeta fins a la plaça i ja està. Ara si que si!

Hem vingut quatre coneguts a la selva i en marxem quatre amics. Hem passat una setmana de cine. No puc explicar-ho per més que ho intenti. Ha sigut tan intens que no cal ni intentar escriure-ho. És absolutament impossible.

Ara, tots quatre amb la medalla de fang al coll, el quatre membres de l'equip Jungle.cat, guanyadors per equips de la Jungle Marathon 2010, ens fem una foto com la que ens varem fer fa mesos quan ens varem trobar a Blanes. Era una premonició? Realment esperàvem repetir la foto sota la pancarta d'arribada? Esperar-ho si, però tots érem conscients que podia passar qualsevol cosa que ho impossibilités. Però no, ara érem allà, quiets mentre les càmeres de foto disparaven sense parar contra les nostres cares de felicitat, de triomf, de gent capaç de tenir un somni i fer-lo realitat.

Un crit de no se què em va sortir de dintre.





Albert Bosch, Cyrus Parvine, Xavi Marina i Jaume Tolosa.
Equip JUNGLE.CAT, guanyadors de la Jungle Marathon 2010