Amb aquesta afirmació ens va sorprendre a tots la Joana, la meva filla petita. Gairebé 9 anys. El meu passat de músic va ressorgir de cop i volta empès per una munió de vells records (que be que parlo,no?)
A mi també m'agrada el jazz. No tot. La veritat és que tampoc sóc un entès en aquest tema i em passa amb el jazz com amb el vi: només m'agrada el que m'agrada, el que m'entra bé. Que no per força vol dir que sigui el bo.
Però, ai làs!, ella i jo parlàvem d'un "jazz" diferent. Ella es referia a aquell "jazz" que jo no suporto...Però es igual, per culpa d'aquesta afirmació, jo que sóc un pare abnegat (no se si més ab o més negat), per complaure-la, en aquests moments estic al seu costat, al Palau Sant Jordi de Barcelona veient un concert d'en Jazz-tin Bieber.
Què faig? Ballo?
Sigh!
Entrades
3 comentaris:
Jajajaja...en pitjors places has torejat!! Un com tu... barallant-se amb milers d'adolescents??? Preferiries més córrer per aquest móns de Déu..no??
Segur, va ser més dur que mil deserts junts! Però ho vaig superar!!!
Molt bó!!! Jaume la ventatge de tenir nens en lloc de nenes , es que prefereixen el futbol, i ho pots disfrutar mes, sobretot ara i de la manera que juga el Barça. Cada 15 dies podriem anar al camp nou.....llàstima que el meu m`ha sortit periquito, snif, snif.
Publica un comentari a l'entrada