COM FER UN PAS ENDAVANT?

Com fer un pas endavant? Aquesta és la qüestió! Com fer un pas endavant quan fas tot el que creus que has de fer, excepte passar pel quiròfan (de moment), i no avances, o ho fas molt poc. Tot el que està a les meves mans és fer els tractaments recomanats, enfortir la musculatura, prendre condroprotectors, pedalar, nedar, i caminar... i si es pot, començar a trotar.

Per pedalar, que és el que m'ha salvat del suïcidi cerebral aquests últims mesos, fins i tot m'he comprat una bici. No és que no en tingués cap de bici... be, si parlem de bici de veritat, no que en tenia cap, o es pot considerar bicicleta una cosa amb rodes del pleistoceno? Doncs ara, amb la meva Scott Scale 29 Elite, que m'han dit que mola molt, m'he convertit en un assidu a les pistes del voltant de casa (i de no tant al voltant), i cremo la meva mala llet pedal amunt, pedal avall. Però sincerament, tot i que també hi disfruto i cada dia més, cert que no és el mateix que córrer... almenys de moment no l'hi he trobat el gust, millor dit el plaer, que li trobo al trescar sobre unes bambes.

Per començar a trotar, en Marc de Diedre, m'ha regalat unes sabatilles amb estètica Shrek: les Hoka One One Mafate. Són estranyes. Fins i tot el nom és estrany, però en realitat no busco un nom maco ni les vull per anar a lligar, el que busco és una sabatilla que redueixi molt l'impacte i que, tot i que encara estic adolorit -suposo que és l'edema ossi o la manca de cartílag o les dues coses juntes el que em provoca el dolor- però penso que quan aquest dolor estigui una mica més controlat, la tremenda amortització que em proporcionarà aquesta sabatilla pot ser primordial per protegir el meu pobre genoll i evitar recaure en aquesta ja tan llarga i carregosa lesió, que sembla que no hagi de tenir fi.

Però per sobre de tot, per fer aquest primer pas endavant, el primer pas - valgui la redundància- és creure que el pots fer, i no només aquest, sinó molts d'altres. Veure't creuant una nova meta havent acabat una altra cursa, tenir un nou repte al sac. Potser per aquest motiu dic ara públicament que hi tornaré, que costarà però hi tornaré desafiant els veredictes mèdics que diuen tot el contrari. Hi tornaré perquè vull tornar-hi, perquè em mereixo tornar-hi. Perquè demà ja fa 5 mesos que no puc córrer i tot i que algun dia ho intento, normalment el dolor em fa aturar al cap de poc, són pocs els dies que el dolor em permet fer una sessió suau de més de 20 minuts i perdoneu si em faig pesat parlant tant del mateix tema, però dir-ho en veu alta deu ser per a mi una espècie de teràpia que m'obliga a tirar endavant i anar clavant la banya quan això se'm fa una muntanya tan gran que no em deixa veure més enllà.

Fer un pas endavant. Com es pot fer? Primer de tot no tirant la tovallola. No ho he fet mai... no ho faré ara. Avui comença un de milions de pasos.