TORNAR A APRENDRE A CÓRRER

És molt aviat per dir-ho i suposo que, com sempre, pecaré d'impaciència i precipitació. La meva vida esportiva no acostuma a tenir moltes dosis de saviesa i reflexió i més aviat acostuma a ser una explosió de sentiments i necessitats, i seguint en la mateixa estela em tiro a la piscina de la imprudència i sense esperar-me a que sigui una realitat palpable i demostrable declaro que crec que estic en el bon camí per tornar a córrer, i aquest camí passa per canviar la manera de córrer, per aprendre a córrer.

Risc d'equivocar-me amb aquesta afirmació tan categòrica? Tot.

Perquè ho faig? Potser treballo millor sota una mica de pressió, i dir-ho en veu alta no em deixarà tirar enrere i m'obligarà a esforçar-me i a aconseguir-ho per molt que em costi.

Però ara que ja ho he dit, que ja m'he precipitat, analitzem-ho amb una mica de calma:

Tornar a aprendre a córrer pot ser el remei tan esperat i desesperadament buscat? No ho se. I no només no ho se, sinó que quedarà millor i més ben definit si dic que no en tinc ni la més punyetera idea, però ara com ara qualsevol cosa que em doni una petita esperança per a mi ja val tot el risc que suposa dir qualsevol bajanada.

Te conya que 44 anys després de treure al cap per aquest món ara m'adoni, o em facin adonar, que no sabia córrer. De fet mai ningú me'n ha ensenyat. A qui li ensenyen a córrer? Potser als que van a escoles d'atletisme si, però a la resta dels mortals no ens han ensenyat mai a fer-ho, és una cosa instintiva i quan de petit feia de lladre -o de poli si no podia triar-  havia de córrer empaitant els meus amics com un desesperat i més bé o malament ho feia i ningú m'havia dit mai que acabaria lesionat del genoll o de qualsevol altra part del cos per no fer-ho correctament. Ni tan sols aquests últims anys corrent maratons, curses de muntanya i les llarguíssimes curses d'ultrafons al desert o on sigui, ningú mai em va fer adonar que degut a la meva manera de córrer un dia hauria de parar.

I ara he hagut de parar.

Com sabeu els que em coneixeu i els (milions) que seguiu aquest bloc, tot i que ja fa més de 5 mesos que no puc córrer, també sabeu que no m'he quedat del tot quiet esperant un miracle: Bicicleta, natació, metges, fisios, tractaments, pregàries i treballs de mentalització varis han fet que tot i que no noti gaire millora al genoll -una mica si, suposo, però no gaire- almenys he mantingut el meu pes i forma física bastant a ratlla i la musculatura de la cama en bon estat, potser millor que estava i tot, per protegir i posar entre cotonets el meu genoll.
A més, com que suposo que a vegades les coses arriben quan han d'arribar i més falta et fan, després de sentir a parlar molt de la manera de córrer dels Tarahumares, de veure com s'estenia la moda de córrer "descalç" amb els curiosos mal-anomenats "Fivefingers" (suposo que com que són pels peus s'haurien de dir "fivetoes") i de sabatilles que et fan córrer amb les plantes dels peus i sense picar de talons, doncs va, i penso que tot i el meu 1,88m i 82 kg (si, m'he engreixat una mica...) potser ha arribat el moment de provar de córrer sense el tan famós i super-estudiat amortiment de les sabatilles esportives de running, que segons alguns llibres tan mal han fet a tota la nostra estructura corporal.

Realment és culpa de no córrer correctament? O de no fer-ho amb el material adequat? O encara millor, per fer-ho amb material inadequat? Tan malament van les sabatilles de córrer que tantes peles valen i que canvio religiosament cada +- 800 km?

Que hi ha de cert? No ho se. Suposo que com sempre ningú te la veritat absoluta de res i no s'ha de ser extremista sota cap concepte. Ni les sabatilles amb amortiment i control de pronació i estabilitat i tots els avenços tècnics han de ser tant bones com diuen alguns ni tant perjudicials com diuen altres, ni el córrer descalç o només protegit per la sola dels fivefingers ha de ser la solució a tots els mals de la humanitat, però com que com en tot a la vida, la millor opció és sempre la de mirar d'aprofitar la part bona de cada cosa, que segur que hi és, miraré de treure'n el millor per a la meva constitució física, tan particular i tan meva i tan diferent de la teva, i treure'n el màxim profit per intentar arranjar el mal moment pel que estic passant, amb una lesió que no em deixa gaudir de la meva passió.

He començat a córrer a lo Tarahumara i no em fa (gaire) mal el genoll. Després de dues setmanes dia si i dos no,  tot i que no he aconseguit encara fer més de 40 minuts ja que ara els bessons són els que es posen a cremar, i tampoc vull precipitar-me fent més estona ni més km - tot vindrà - almenys puc trencar la suor a camallades, i creieu-me, que en aquest moment, poder fer 40 minuts corrent, encara que només siguin 40 minuts, molt lluny de les 40 hores que m'agradaria poder fer, em fa sentir content, optimista i qui sap si potser l'afirmació que feia al principi no era tan agosarada i fruit d'un rampell d'eufòria.

Potser estic al bon camí. Potser aquest nou camí m'ofereix molts i molts km davant meu.