Començo a trobar-li el gust a la natació. Suposo que no hi ha res com fer les coses, i fer-les amb ganes.
Tot i que sempre he pensat que dins l'aigua sóc poc millor que una pedra, cert que ja fa anys que alterno la natació amb el córrer. Potser des del principi de córrer o millor dit, des de la primera lesió que vaig tenir quan vaig començar, i em vaig adonar que era una bona opció per mantenir un cert nivell aeròbic i no fer patir els genolls. Però aquest exercici compartit, tret de les èpoques lesionat, era molt poc equilibrat ja que normalment anava a la piscina 1 dia a la setmana la setmana que hi anava que només era una cada... bastant espaiades si que eren, si.
Ara, com que fa mesos que córrer no entra dintre els meus plans diaris (ja ho sabeu), i no per falta de ganes (també ho sabeu), les visites a la piscina s’han multiplicat per molt i amb el resultat anunciat: que començo a trobar-li una certa gracia. No massa, tampoc no cal que ens emocionem, però de mica en mica... em va agradant.
Tot i això, encara no he fet el salt qualitatiu que m'han promès que suposaria per a la meva possible addicció final nedar al mar, en un llac o un pantà. Vaja, a qualsevol lloc que no sigui en una piscina on la desconnexió neuronal absoluta només dura el que trigues a tocar la paret per fer el gir i llavors has de tornar a desconnectar fins a la paret de l'altra costat.
Pensava que mai no aconseguiria el switch off mental en un interval de temps tan curt, però de mica en mica em vaig habituant a aquest medi i a les sensacions que em pot oferir. El que no puc fer de cap de les maneres és el que fan tants i tants nedadors/es, que és comptar les piscines realitzades. Una, dues, tres, deu, trenta set, quaranta sis... Crec que barrejar la natació amb les matemàtiques m'acabaria tornant boig. M’estimo més no pensar. O pensar en tot sense ser conscient de res. Complicat però deliciós.
Cert és també, que he aconseguit bones estones en les que ni tan sols aquest contacte que us deia amb el límit físic de la piscina m'ha distret del tot de les meves cabòries i m'ha deixat que gaudís sense interrupcions de la sensació de fluïdesa mental, una sensació que només s'aconsegueix quan el teu cos i la teva ment troben un equilibri que els permet funcionar junts i independents alhora, que permet per una banda que el cos es mogui de memòria, sense interrupcions, amb una sincronització fins a un cert punt harmònica (limitada aquesta només per la manca absoluta d'una tècnica depurada) i que la ment, gràcies a aquest automatisme corporal es pugui pagar el luxe de deixar de donar ordres i per tant desvincular-se per un temps completament indeterminat i impossible de quantificar de la càrrega que suposa regir la supervivència en qualsevol medi o situació, sigui corrent per muntanya o en aquest cas avançant metres i metres dins de l'aigua. Un medi que per a mi, almenys fins ara, era tremendament hostil. Més que qualsevol desert.
Però començar a trobar-me a gust a la piscina té un problema greu per a la meva integritat futura. Començo a intuir, lluny del que havia pensat tota la meva vida, que enlloc com aquí a la piscina, seguint fidel la ratlla del fons amunt i avall, es pot arribar un a desvincular de la connexió que us deia del cos i la ment, i la meva ment ja rumia més del que hauria de fer i ja comença a fer plans de futur, plans de què podré fer quan pugui tornar a córrer, i què podré fer si a més de córrer he aconseguit un cert nivell i una certa resistència sobre dues rodes i a dintre l'aigua. És perillosa la meva única neurona quan se la deixa fer. És perillosa justament perquè el meu cos té molt poca personalitat i es deixa portar al "huerto" amb una facilitat espantosa. És perillosa i ho sap. I ja fa dies que li dono voltes a massa coses. Totes estan, per sort, supeditades a "quan pugui tornar a córrer". I d’això també se’n diu motivació. Motivació, motivació en dosis industrials. Això serà imprescindible per curar el xafastre. Per tornar a córrer i fer realitat tot el que la meva neurona ja està maquinant.
No vull barrejar les matemàtiques i l'esport. Ja ho he dit. Però el meu cap comença a planejar unes xifres que fan por...
Tot i que sempre he pensat que dins l'aigua sóc poc millor que una pedra, cert que ja fa anys que alterno la natació amb el córrer. Potser des del principi de córrer o millor dit, des de la primera lesió que vaig tenir quan vaig començar, i em vaig adonar que era una bona opció per mantenir un cert nivell aeròbic i no fer patir els genolls. Però aquest exercici compartit, tret de les èpoques lesionat, era molt poc equilibrat ja que normalment anava a la piscina 1 dia a la setmana la setmana que hi anava que només era una cada... bastant espaiades si que eren, si.
Ara, com que fa mesos que córrer no entra dintre els meus plans diaris (ja ho sabeu), i no per falta de ganes (també ho sabeu), les visites a la piscina s’han multiplicat per molt i amb el resultat anunciat: que començo a trobar-li una certa gracia. No massa, tampoc no cal que ens emocionem, però de mica en mica... em va agradant.
Tot i això, encara no he fet el salt qualitatiu que m'han promès que suposaria per a la meva possible addicció final nedar al mar, en un llac o un pantà. Vaja, a qualsevol lloc que no sigui en una piscina on la desconnexió neuronal absoluta només dura el que trigues a tocar la paret per fer el gir i llavors has de tornar a desconnectar fins a la paret de l'altra costat.
Pensava que mai no aconseguiria el switch off mental en un interval de temps tan curt, però de mica en mica em vaig habituant a aquest medi i a les sensacions que em pot oferir. El que no puc fer de cap de les maneres és el que fan tants i tants nedadors/es, que és comptar les piscines realitzades. Una, dues, tres, deu, trenta set, quaranta sis... Crec que barrejar la natació amb les matemàtiques m'acabaria tornant boig. M’estimo més no pensar. O pensar en tot sense ser conscient de res. Complicat però deliciós.
Cert és també, que he aconseguit bones estones en les que ni tan sols aquest contacte que us deia amb el límit físic de la piscina m'ha distret del tot de les meves cabòries i m'ha deixat que gaudís sense interrupcions de la sensació de fluïdesa mental, una sensació que només s'aconsegueix quan el teu cos i la teva ment troben un equilibri que els permet funcionar junts i independents alhora, que permet per una banda que el cos es mogui de memòria, sense interrupcions, amb una sincronització fins a un cert punt harmònica (limitada aquesta només per la manca absoluta d'una tècnica depurada) i que la ment, gràcies a aquest automatisme corporal es pugui pagar el luxe de deixar de donar ordres i per tant desvincular-se per un temps completament indeterminat i impossible de quantificar de la càrrega que suposa regir la supervivència en qualsevol medi o situació, sigui corrent per muntanya o en aquest cas avançant metres i metres dins de l'aigua. Un medi que per a mi, almenys fins ara, era tremendament hostil. Més que qualsevol desert.
Però començar a trobar-me a gust a la piscina té un problema greu per a la meva integritat futura. Començo a intuir, lluny del que havia pensat tota la meva vida, que enlloc com aquí a la piscina, seguint fidel la ratlla del fons amunt i avall, es pot arribar un a desvincular de la connexió que us deia del cos i la ment, i la meva ment ja rumia més del que hauria de fer i ja comença a fer plans de futur, plans de què podré fer quan pugui tornar a córrer, i què podré fer si a més de córrer he aconseguit un cert nivell i una certa resistència sobre dues rodes i a dintre l'aigua. És perillosa la meva única neurona quan se la deixa fer. És perillosa justament perquè el meu cos té molt poca personalitat i es deixa portar al "huerto" amb una facilitat espantosa. És perillosa i ho sap. I ja fa dies que li dono voltes a massa coses. Totes estan, per sort, supeditades a "quan pugui tornar a córrer". I d’això també se’n diu motivació. Motivació, motivació en dosis industrials. Això serà imprescindible per curar el xafastre. Per tornar a córrer i fer realitat tot el que la meva neurona ja està maquinant.
No vull barrejar les matemàtiques i l'esport. Ja ho he dit. Però el meu cap comença a planejar unes xifres que fan por...
4 comentaris:
No lo adornes tanto, no tiene solución: nadar es un puto coñazo el 95% de las veces. Cuando andas bien es alucinante, eso sí.
s
Nadar es un puto coñazo el 99% de las veces, pero cada dia lo soporto mejor...no hay opción. O esto o sofá!
Sois muy exagerados.
perdon, es soys
Publica un comentari a l'entrada