REGENERACIÓ DE CARTÍLAG. LA GRAN ESPERANÇA

De fet, la regeneració del cartílag, si és que acaba sent una realitat no és cert que sigui la gran esperança per al meu genoll. És l'única esperança!


Porto mesos de penitència, ja ho sabeu i no vull fer-me (més) pesat insistint en aquest tema. Tot i que la bici i la natació m'han ajudat a fer-ho més suau, el fet de no poder córrer, que és el que a mi m’agrada, ha sigut física i psicològicament dur, molt dur, i tot i que ara feia unes setmanes que, com vaig dir, canviant la manera de córrer havia pogut començar a trotar amb suavitat, ara 30 minuts, ara 40 i arribant a fer algun dia d'una hora, i tot i que jo feia que no i em volia mentalitzar que no era res de res, el cert és que les molèsties i a estones el dolor al genoll no havien acabat de desaparèixer i això, quan el cervell aconseguia parlar més alt que el cor i les ganes, em feia adonar que estava anant enrere o si més no que no anava endavant i que probablement aquest cop hauria de donar la raó als metges que m’havien avisat del final de la meva vida de corredor i a partir d'ara, aquesta, s'hauria de limitar a una horeta suau dia si dia no i les tirades llargues i extenuants, les que et fan sentir fins a l'últim muscle del teu cos i t'espremen fins al límit la pobra i solitària neurona que composa el meu cervell haurien de fer-se amb bicicleta o a l'aigua. No m'ho volia creure però en els pocs moments de claredat mental veia que realment ho tenia cru. Molt cru.


Ara però, s'ha il·luminat el cel davant meu. A vegades no saps d'on venen les coses i el que sembla una casualitat, si mires enrere detingudament t'adones que potser no ho és, que tot té un sentit, que la nostra vida la fan la gent que et vas trobant i a vegades no saps perquè aquesta gent t'obre portes que enmig d'una tempesta deixen pas a un paisatge clar i assolellat. Ara, després d'una cadena de casualitats i d'enllaçar unes persones i unes situacions amb d'altres i altres, he arribat a un equip de metges del Centre Mèdic Teknon, més concretament de l’Institut de Teràpia Regenerativa Tissular (ITRT), capitanejats pel Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco, qui, gracies als fons de la Investigación Independiente del Ministerio de Sanidad, em faran un tractament basat en un assaig clínic pilot per determinar la viabilitat i seguretat de les NSU (cèl·lules progenitores mesenquimals de medul·la òssia ontòloga expandides amb procediment GNP del IBGM) criopreservades en el tractament de la gonartrosis. (mes info aquí)
Dit d’altra manera, que si el tractament resulta efectiu em regenerarà parcialment o totalment (ja es veurà) el cartílag articular i el menisc danyat, ja que l’objectiu de les cèl·lules mare és copiar els teixits on les injecten.

A la primera visita amb el Dr soler, aquest ja d'entrada no m'ha dit que he de deixar de córrer i això ja és molt. Això justament és el que jo esperava que m’havia de dir un metge que es volgués involucrar amb el meu mal i no el que m’havia trobat fins ara. No em servia de res que un senyor amb molts anys de carrera i molts coneixements del cos humà em digués que havia de deixar de córrer. Això ja m’ho diu la meva mare sense necessitat d’estudiar medicina. Jo esperava que em diguessin que tenia molt mal al genoll, això ja ho sabia, però que podríem fer... podríem intentar... que d’una manera o altra jo podria tornar a córrer. I mai ningú s’havia mullat ni tan sols per intentar-ho. El Dr.Soler no m’assegura l’èxit, no pot, però creu fermament que el remei al meu mal va per aquí, i m’acompanyarà de la ma. A més, i això m’agrada, tot i ser traumatòleg la seva especialitat o millor dit el seu camí cap a la solució dels mals no és la cirurgia, és la regeneració, i a més, és esportista i aventurer. Psicològicament molt més a prop meu que cap altra metge que hagi vist, i això també em dóna seguretat i confiança.


Em pot regenerar el cartílag? Creu que si. Jo també. I no és només el que jo vulgui creure, sinó que, conscient com sóc que en aquestes coses la ment juga un paper tan important com el cos, no només m'ho vull creure: Ho sé. Sé que serà així. Sé que em regenerarà el cartílag i el menisc. I això serà bo per a mi, serà bo per a molt de vosaltres que potser un dia els km us passaran factura com me l’han passada a mi i serà bo per a ells i el seu equip, ja que podran ensenyar al món que un sonat que només anava a curses si feien més de 200 km, després de tot el que ha passat per culpa d'un genoll que no en volia més, ha pogut tornar a córrer, i ho haurà fet amb majúscules, feliç, ple de vida i de felicitat, com un campió, fent la cursa més llarga que ha fet mai. No se quina, però serà la més llarga que hagi fet mai.


El procés serà llarg. Això ja ho sé. De moment sense córrer fins al juny o juliol per fer net del tot de l’edema ossi. Per sort puc mantenir l’activitat física amb la bici -millor si és de carretera ja que hi ha menys impactes- i la natació. Poder pedalar i nedar em servirà per mantenir a ratlla la forma física, el pes i l’estabilitat mental. No m’imaginava tants mesos d’inactivitat absoluta. Després, entrada a quiròfan per extreure medul·la òssia de la cresta ilíaca, un mes per cultivar-la al laboratori i entrada a quiròfan de nou per injectar-la al genoll. Un parell de mesos, més o menys, d’inactivitat total i després, mica en mica començar de nou a pedalar i nedar i al cap d’uns mesos, sense determinar quants, podré anar tornant a la vida normal, i quan dic vida normal, vull dir que podré tornar a córrer. I d’aquí a travessar un desert ja només serà qüestió de temps i voluntat.


Sigui com sigui, el que tinc clar que estic en un punt i seguit o en un punt i apart. No sabria bé com definir-lo. Però mai com a punt i final.