24/6/12

UN RECORD DEL MATAGALLS

Qualsevol muntanya es pot pujar per varis llocs. No hi ha excepció. Per petita, gran, fàcil o complicada que aquesta sigui, almenys fins molt a prop del cim, les diferents opcions per arribar-hi diversifiquen la visió o el record que aquestes poden deixar gravades al nostre interior.


Em va quedar marcat molt endins i enrere de la meva memòria una excursió al Matagalls de quan jo era un nen, incapaç a hores d'ara de concretar com de petit era ja que les imatges que tinc profundament enregistrades d'un bosc misteriós i enigmàtic són d'ulls endavant i la impressió que em va causar aquella pujada al Matagalls es manté increïblement constant ara, més de trenta anys després, i  tot i sentir-me igual que llavors,  però que ja no sóc tan nen.


És indiferent si vinc de Sant Marçal, de Sant Bernat o si començo l'ascensió al Coll de Bordoriol. Ho faig sempre cobert, quan el sol crema, per l'ombra generosa dels boscos de faigs, espaiats, nets, entortolligats en si mateixos, que em recorden aquelles imatges llunyanes que guardo. Però no, no és el mateix. Caldria suposar que el pas dels anys, el fer-me gran, i gros, ha relativitzat les coses i com passa amb tantes coses, la perspectiva de veure-ho des d'un metre i poc i amb la caixa de les experiències buida a fer-ho acostant-se als dos metres i amb molta pluja sobre les espatlles fa canviar la mida real de les percepcions. Sempre ho penso mentre pujo, incapaç d'un dia a l'altre de recordar el què vindrà. 


Però no altra vegada. 


El que tinc i guardo tan endins es fa real, meravellosament real, després del respir que ens dóna la clariana del Coll Pregon, punt d'unió de tots tres camins, quan recomences la marxa cap al cim on a través d'una porta natural formada per les mateixes branques fa que entris amb por, a poc a poc, dintre una fageda especial i diferent que t'abraça, et xucla, que perceps com a ampla i espessa alhora que espaiada, misteriosa, treta d'un llibre d'encanteris, de mags i prínceps desafiant perills, una fageda que et vigila, on et sents espiat per tots costats mentre puges cap al cim respirant feixuc, bategant molt fort, no saps si de l'esforç o fruit d'aquesta estranya sensació, fins que surts al cel i el sol et torna cec per uns moments, però t'allibera.


Quatre gambades i la Creu et regala, des del cim, tota la vista que siguis capaç d'emportar-te.