NOVA ETIQUETA: GENOLL

Totes les entrades que faig al bloc les etiqueto per tenir-les una mica, dintre el què es pot, organitzades per seccions fàcilment identificables i així, el dia que en vull recuperar una, hi accedeixo més ràpidament.
Fa mesos, 12 per ser exactes (aquest espai de temps també és conegut amb el nom d'un any) que malauradament parlo massa sovint del meu genoll esquerre, i és que ara fa això, just un any que era al mig del desert del Gobi corrent la Gobi March 2011, una cursa de 250 km en 6 etapes i autosuficiència alimentària de la qual, com totes les curses que he fet, en guardo uns records brutals, intensos, únics i unes imatges inesborrables, precioses i que quan tanco els ulls, són només meves.

Vaig marxar a fer la cursa lesionat i només gràcies a la infiltració que em va fer el meu traumatòleg, no vaig sentir el dolor (o no gaire) que em provocava i això em va permetre fer una cursa intensa i competitiva fins al punt d'arribar al final en segona posició. De luxe. Però... si a un genoll lesionat li fots 250 km amb una motxilla de 10kg (aigua inclosa) a l'esquena, no s'ha de ser molt espavilat per endevinar que acabarà malament, molt malament.

I llavors venen les preguntes:
Va ser una decisió correcta?
Valia la pena fer la cursa i arriscar-me al què ha passat, que ara fa un any que no puc córrer amb normalitat?
Era suficient l'excusa de tenir la inscripció, els vols i hotels pagats, l'entrenament fet i totes les tones d'il·lusió concentrades en aquella prova?
Certament la inconsciència d'algunes de les nostres decisions ens demostren que abans que res hem de viure el dia? Viure el present? Si, però a qualsevol preu? A canvi d'una lesió?

M'ho he demanat mil vegades.

I la resposta sempre ha estat la mateixa: Si. Va valdre la pena.

No només vaig poder gaudir d'una cursa espectacular on vaig aconseguir un resultat boníssim. No només vaig poder conèixer gent molt maca amb qui mantinc contacte amb certa regularitat. No només vaig posar a prova el meu cos i la meva ment una altra vegada, sempre al límit de les forces, a més de 50º C de dia, passant fred de nit. Gana, sed, son i dolors concentrats en sis etapes i un sol cos, el meu. Patiment barrejat amb motivació. Ganes de guanyar, no a ningú, sinó a mi mateix i les meves pròpies limitacions. Posar-les cada dia més amunt i saltar per empènyer-les un pam més enlaire.

Però fins i tot no és només per tot això. Gracies a la lesió, he descobert que puc motivar-me amb altres reptes. Que puc lluitar per recuperar-me i per demostrar als 3 metges que em varen dir que s'havia acabat la meva vida d'ultrafondista que no en tenen ni idea. Que tornaré a córrer lluny, llarg. Molt lluny i molt llarg. Ho sé jo i ho sap el Dr. Robert Soler que és qui m'ha posat dintre del tractament amb cèl·lules mare.

Aquesta lesió m'està donant i encara donarà molt de si mateixa. Tot és positiu si volem que ho sigui.

Per tot això, si ho penso fredament, puc dir en veu alta que si. Si, va valdre la pena.

I per aquest motiu afegeixo una etiqueta que seleccioni totes les entrades al bloc que tinguin a veure amb el genoll i la seva recuperació. Fins ara han sigut unes quantes. A partir d'ara en seran moltes més.

El meu genoll tindrà una etiqueta pròpia. Per bé o per malament, crec que la mereix.