CONCENTRACIÓ...

He vist aquesta foto mil vegades. M'encanta.

El desert, la poca llum d'aquella hora, el cansament acumulat, la brutícia enganxada als braços i les cames fruit d'una caiguda baixant una duna. La mirada perduda, cansada però plena de no sé què; Potser de ganes, d'empenta, d'il·lusió. També de competitivitat. Sóc competitiu, no m'agrada perdre. En sé però no m'agrada gens. Sóc català i això comporta seny i rauxa. Encara que no ho sembli sóc una perfecta barreja d'ambdues reaccions. Sé esprémer la rauxa quan cal, sé fer prevaldre el seny quan és el moment. Em considero un corredor dur perquè el meu cap és dur. Em considero un corredor valent perquè les ganes que hi poso així ho predisposen.

Però tot i això, avui quan he posat aquesta foto a la portada del Facebook, entre d'altres comentaris i molts "M'agrada" un amic ha comentat que era una bona foto precisament perquè se'm veia brut, suat, patint i concentrat. Aquesta és la paraula: concentrat!!

Havia vist aquesta foto mil vegades. M'encanta. Però no havia caigut mai en aquest detall.

Se'm veu concentrat, i realment ho estava. Era la quarta etapa, la prèvia a la llarga, la de més de 80 km. Anava segon de la general i tenia clar que el primer lloc era inabastable. El Damon, australià, anava massa fort. Darrera meu tres candidats molt potents, un danès, un italià i un sud-africà, que volien el meu lloc. Però jo havia defensat la posició fins aleshores i la volia tenir fins al final. Ells ajuntant forces per despenjar-me, atacant des del començament, varen convertir una etapa dura amb sorra per avorrir i temperatures per sobre els 50ºC, en una etapa duríssima. Si, però alhora tàctica. Els vaig seguir sempre de lluny però sense perdre`ls de vista. Fent la meva cursa i no la seva. Com més apretaven, més m'obligaven a prémer les dents, però ho feia sense estressar-me. Sabia que el final d'etapa encara era lluny, molt lluny i per molt que em retallessin el marge de què disposava era suficient. I sabia que l'endemà, a la llarga jo hi tindria molt a dir. També sabia que ells estaven arriscant més que jo, i així, de mica en mica varen anar rebentant. Primer un, després l'altre, i el tercer.

Aquell dia, concentrat en fer les coses bé. Amb seny i rauxa a parts iguals vaig sentenciar la cursa.

Veuré aquesta foto mil vegades més. M'encanta. Però ara ja sé què desprèn.