GOBI MARCH 2011 (CAT)

Sóc de collons. Quan vaig haver acabat la GOBI MARCH 2011 vaig escriure un reportatge que va sortir publicat a PLANETA RUNNING en castellà i a la Revista MARATHON en català. No la vaig penjar al bloc al mateix moment per allò de guardar el privilegi de l'exclusivitat i agrair el detall de publicar-m'ho a aquestes dues importants revistes del sector i que tant fan pel nostre petit món dels esports sense pilota, però evidentment, amb la idea de publicar-ho aquí més endavant per què quedi a l'abast de qui ho vulgui llegir i no va tenir accés a les edicions en paper. Doncs amb la tonteria me'n vaig oblidar i ja fa més d'un any de la cursa i bastants mesos de la publicació de les dues revistes.

Disculpeu la demora.

Gobi March 2011  

No sé on vaig llegir que al desert del Gobi plovia un cop l'any. Ostres, ja és mala llet. A mi m'ha plogut lo dels pròxims 5.

A la muntanya, tremolant a la nit, i quan vam baixar al desert, sumat a una calor extrema, aquesta dosis diària d'humitat ho va fer increïblement dur, fregant lo insuportable. Per altra banda, després de tants dies allà, el que ens van vendre com el desert més ventós del món, en aquest aspecte ens estava respectant... fins l'última nit, en la que una increïble tormenta de sorra que amenaçava en emportar-se per davant tot el que pogués ens va convertir a tots en croquetes humanes. Una mica de tot en una cursa... millor dir, molt de tot en una cursa que com totes les que he corregut, ha deixat una marca a la meva memòria que difícilment es borrarà per molt que plogui o per molt fort que bufi el vent. 

Ara, bastants dies després i analitzant el que va ser, em dono compte de que és la meva primera cursa per etapes en la que totes elles han estat diferents entre si.  

El campament de sortida estava situat en un prat verd, rodejat d'arbres a les afores d'un poblet en el que destaca entre les cases una mesquita tota enrajolada en verd que ens recorda que la zona de Xina on sóm és musulmana.  El nostre últim sopar abans de començar la cursa també contrasta amb el verd de la mesquita, ja que hi predomina el vermell del pernil i el gust intens del xoriç. 

A partir d'aquí 6 etapes, dia rere dia, que ens van posant mica en mica cada un al seu lloc. Totes amb encant, unes més que d'altres, totes per fer i amb un únic objectiu: poder sortir a la de l'endemà. Cada dia el mateix objectiu, i al acabar, cada dia la mateixa recompensa: la gent, l'ambient, el paisatge dur però encantador. La suma de tot fa que estem tan enganxats a aquestes curses. 

La primera etapa comença amb 10 km de continua, tot i que suau, pujada i acaba amb 27 km més de constants desnivells dignes d'una cursa pirinenca. El sol apreta fort però encara és soportable. Aquesta calor a més de 2200 m ens estava avisant del que trobaríem al arribar, a la etapa 5, al punt en el que el road book ens indica com el segon més baix de la terra, a gairebé 200 m sota el nivell del mar.
Seguint la meva filosofia de cursa començo prudent, però sense perdre de vista els llocs del davant. No sé on acabaré, ni si acabaré la cursa. 250 km poden estar plens de sorpreses i problemes, però vull intentar estar endevant. He entrenat per això i encara que estic mig lesionat del genoll no me n'aniré sense intentar-ho. Al final, arribo segon a 5 minuts del primer, un australià molt dur que ja deixava les coses clares només començar.

La segona etapa havia de ser pura muntanya, però només fer-se de dia ja va aparèixer una boira que no ens deixava veure a dos passos, i deprés de molt esperar l'organització decideix cambiar el recorregut i els 40 km d'alta muntanya (havíem d'arribar als 2700 m) es converteixen en 21 de pistes fàcils i ràpides sota una pluja suau però persistent que ens deixa a tots xops i després de creuar un riu amb l'aigua a mitja tíbia, amb les sabates regalimant. En fi, un luxe. I a la nit un fred de campionat. D'hora al sac i a descansar. 
 

El tercer dia, després de 5 km per la llera pedregosa d'un riu, creuant-lo una i altra vegada per fer-nos mantenir els peus ben molls, vam començar a pujar una pista de muntanya que ens ha de portar, després de 10 o 12 km de pujada constant i uns quants més de baixada a fondo a les portes d'un desert que comença a fer mal al gruix de la cursa. Els últims km són asfixiants i no tothom els suporta, més encara venint de passar una nit molt freda a la muntanya. Acabo segon i segueixo segon a la general, però el líder de la cursa cada vegada una mica més lluny. Acabem a un poble i com a curiositat avui no dormirem en haimas, avui dormim a casa dels habitants del poble. Els de la meva tenda, la 15, que comparteixo amb un altra català, en Ramon, un gallec, en Julio, juntament amb 3 australians i tres nortamericans ens correspon la sala d'estar d'una d'aquestes cases. No hi ha sofas, no hi ha res del que tenim a les nostres sales d'estar. Només un terra dur on posar l'esterilla i el sac de dormir. Fa calor. L'ambient és xafogós però la opció de dormir fora desapareix quan comença a ploure. I vinga amb la pluja!

Després de llevar-nos a les 3 per un transfer de 3 hores en autobús fins al començament de la 4ª etapa, a les portes d'un erg de dunes espectacular i acompanyats, com no, per unes gotes de pluja que no arriben ni a mullar el terra, es dóna la sortida. La primera hora i mitja amb núvols i quatre gotes que s'agraeixen però que quan surt el sol et dones comte de la trampa mortal que ha suposat. La calor comença a ser asfixiant, els controls de pas semblen cada vegada més lluny i acabades les dunes, el terreny es converteix en una trampa de sorra compacta que es trenca sota el teu pes i t'enfonses de tal manera que avançar es converteix en un inmens càstig. Caminar és pràcticament impossible i correr, tot i sent la millor opció et maltracte les cames i converteix els kilòmetres en milles que no s’acaben mai. L'aigua s'acaba molt abans d'acabar al següent CP. S'ha de ser prudent. Vaig segon però afluixo una mica. M'atrapa un sudafricà gairebé arribant a la meta. M'és igual, tinc marge de sobres sobre ell a la general. Arribo a la meta i el sudafricà està pagant l'esforç estirat al terra, semiinconscient. Els doctors mullant-lo amb aigua per baixar-li la temperatura i donant-li begudes isotòniques a glops per tornar-lo en si. El quart arriba a pocs minuts i duplica la feina del metge al caure també inconscient i en mig de convulsions. Damon, el lider, i jo intentem ajudar com podem i coincidim en un detall: no val la pena arribar així, cap carrera ni cap classificació justifica posar en perill la teva vida. 

Finalment arriba l'etapa llarga. Avui toquen 80 km. Si hem corregut per muntanyes precioses i mars de dunes espectaculars,què podem trobar avui que fagi aquesta etapa diferent? Asfalt, camps de melons, rectes interminables i una calor que, després de la dosis de pluja matinera, es converteix en lo més dur que he suportat a la meva vida. L'aigua de les ampolles no es pot beure, i si intentes refrescar-te amb ella t'arrisques a cremar-te la pell. Veient que la primera posició s'està convertint en inabastable i tenint un marge de gairebé una hora respecte el tercer classificat, em limito a passar l'etapa el més còmodament possible i patint només lo indispensable, per arribar a la meta en segon lloc juntament amb el tercer i el quart de la general. Va ser una etapa tan absolutament lletja i sense carisma que encara sent llarga no mareix ni donar-li una sola línia més. Després de més de 15 hores de patiment arribar al campament va ser un luxe, ja que tornem a ser al desert. La imatge de les muntanyes de sorra calma el desengany que he sentit al correr asfalt i prop d’una autopista al mig del Gobi. La gent va arribant al llarg del que queda de dia, i encara després de fer-se de nit, el goteig d'ànimes en pena que ha suportat hores i hores de sol i calor va omplint el campament. 

El dia de descans va bé per a tothom. Alguns encara van arribant. Els altres aprofitem per dormir, curar-nos els peus, parlar i parlar. Gent d'un pilot de paisos diferents tenen molt a explicar i tu molt a compartir amb ells. És un dia també dur per a mi, ja que no acostumo a portar molt menjar per aquest dia i sabent que demà només quedaran 14 km, sempre decideixo que aquest dia estaré en semi dejú i així rebaixar el pes de la motxilla.

La última nit, com deia abans, una tormenta de sorra intenta fer-nos el son impossible. Ho aconsegueix amb molts. Amb mi no. L'últim que recordo es taparme la boca i el nas amb el buff i tancar-me dins del sac. Si desapareix la haima m'és igual, però si s'ha de dormir... es dorm.

Finalment la última etapa. És com un somni, però no: és real. Vam arrancar i després d'un parell de kilòmetres estem corrent entre muntanyes de sorra. Semblen dunes compactes. No gaire altes, però lo suficient per tenir la sensació de correr dins d'un canó. A la base, un sender on gairebé no t'hi caben els dos peus junts. Sensació de velocitat. 4 tios, un rere l'altre corrent sense parar. Sense aixecar la vista. Res a guanyar a la classificació final. Tampoc res a perdre. El camí puja, pugem a fondo. El camí baixa, i encara baixa més, i es despenja gairebé vertical i ens llancem al buit. La pols que aixequem no et deixa veure el que va davant i mastegues sorra. Però és igual. Ara ja tot és igual. Estic disfrutant d'un premi. Portem molta estona dins d'aquests canons. Deuen faltar només 5 km per acabar la Gobi March 2011. Portem gairebé 250 km als peus, a les cames i a l'esquena, però sobretot al cap i a les retines. Ara el camí puja gairebé vertical. El grup es talla. Ara baixa a mort. Em quedo sol. Millor. Vull sentir aquests últims km al meu aire. Baixo desbocat. Em sento volar. Feliç.

Menys d'1 km. Surto del canó i se'm posa la pell de gallina i els ulls em volen traïr. S'humitegen però no els deixo. Davant meu, en mig d'una vall rodejada de muntanyes de sorra compacta i vermellosa apareix un impresionant temple budista. Al mig una pancarta, “GOBI MARCH 2011”, la línia de meta. Fi d'un somni, o principi d'un altre, no ho sé. Només sé que sóc Finisher d’una altra gran cursa, d'un altre gran repte. I en segon lloc a la classificació. El primer dels perdedors, diuen. Però no és cert. Quan acabes una cursa d'aquest tamany has guanyat, i has guanyat moltes més coses de les que et pots imaginar. 

Jaume Tolosa, juliol del 2011,