LA MOTIVACIÓ AL MANS LLIURES

El proper repte, sempre el proper repte, la propera cursa normalment. Això és el que lluïa el meu mans lliures del cotxe quan la meva normalitat passava per sumar uns quants km cada dia del món (menys els dilluns que era el dia de recuperació, el dia de festa) i tenia clar un objectiu esportiu més o menys a curt o mitjà termini. Dia a dia, entre passa i passa, esquivant les pedres del camí o saltant les branques d'un arbre caigut, pujant corriols a tota llet o baixant pistes com les cabres, visualitzava interiorment tots els aspectes relatius a la propera competició. Quan tenia una cursa a la vista els meus entrenaments no eren només un tema físic, no. Barrejada entremig de les meves amples i poc elegants camallades analitzava els rivals que sabia que em trobaria i que ja havia estudiat a casa gràcies al Google primer i al Feisbuc després. Planificava estratègies que segurament mai aplicaria però que em donaven confiança, decidia materials que potser canviaria a l'últim moment però que em feien estar tranquil de saber que de moment ja ho tenia decidit i quan al cap d'unes quantes (moltes) hores de córrer el cansament esdevenia esgotament aprofitava per imaginar-me al km 200, buit, brut i destrossat, amb mals a tot arreu, butllofes als peus i esgarrinxades a la voluntat, però encara amb aquell punt de força amagat que no he sabut mai d'on sortia i que em feia sentir aquella sensació que als que l'hem tingut alguna vegada ens defineix com a ultrafondistes i que ens fa repetir una i altra vegada quilometrades de gran abast, només per tornar a experimentar aquesta extraordinària lliçó de vida.

Doncs semblarà absurd, però una de les maneres de motivar-me a seguir entrenant, a lluitar dia a dia contra els dolors ocasionats per l'entrenament del dia abans era portar el nom de la propera cursa a l'identificador del meu telèfon i així, aquest nom era el que es llegia a la pantalla del meu mans lliures, un vulgar Parrot d'aquells de baratillo que té tothom, mal enganxat al tablier del cotxe i que vulguis o no acabes veient un dia i un altre dia, matí, migdia i vespre i d'aquesta manera et recorda sense descans ni pietat que cada dia en falta un de menys per poder tornar al desert o a on sigui i que cada dia en falta un de menys per tornar a assaborir la buidor a la boca i la plenitud a l'ànima.

No sé, sembla, i suposo que ho és, una tonteria, però ja és com una d'aquelles tradicions que no has sabut  mai com varen començar però que hi són, i les segueixes al peu de la lletra, fidel i convençut de què val la pena mantenir-les amb aquell raonament tan poc profund i poc científic de què com a mínim, mal no en fa cap...

Doncs si, aquesta petita pantalla, després d'haver lluït noms que tant m'han marcat com Jungle Marathon, Transahariana o Gobi March, entre d'altres, ara suporta senzillament 4 lletres: J vs G. Quatre lletres aparentment triades a l'atzar i que com que ningú les relaciona amb cap cursa coneguda tothom em demana què volen dir i que jo explico amb orgull i convençut que, com sempre, el que llegeixo i rellegeixo cada dia, matí, migdia i vespre a la petita i vulgar pantalla del Parrot és el nom del meu proper repte, un repte al qual estic plenament dedicat i que no és a curt ni mitjà termini, un repte que ja és i amb el que estic lluitant. Aquestes lletres senzillament volen dir Jaume versus Genoll.

A veure qui pot més. A veure qui guanya!

Totes les curses que hi han aparegut han acabat formant part del meu historial de "Finisher's". Aquesta  no serà diferent. Segur. I el proper nom que porti al mans lliures implicarà més camallades de les que he hagut de fer mai.

Motivació a cabassades.