AVUI TOT EM COSTA UNA MICA MÉS (CAT)

Avui m'he llevat amb una sensació... no sabria com definir-la... de pesadesa, però no, no és ben bé això. És mes un tipus de sensació de com si tot em costés més. Si, aquesta és la definició exacta: avui tot em costa una mica més!

I el pitjor és que es pot quantificar fàcilment quant més em costa ja que no només és una sensació sinó que és un fet palpable.

Des del moment que em llevo la meva rutina es veu afectada, dia si dia també, per les decisions (crec que normalment equivocades) de qui ens ha de guiar pel difícil camí que ens toca trepitjar i que ens ha de portar a superar la crisi, qui diu crisi diu supermegaempastifadademerda general, que ens envolta. Unes decisions basades en una manera de fer que no estic en absolut capacitat per jutjar ni valorar, però que qui si que ho està no acostuma a compartir. I amb raó.

Hem de fomentar el consum? Hem de reactivar el país? Hem de preparar un futur engrescador als joves? Doncs va, recaptem, omplim la saca! Encarim-ho tot! Jo no sé on és la solució, ni idea. Ho admeto. Però m'atreviria a dir que no va per aquí.

Però prou. Canvi de tema!

Aquest és un bloc que va d'esport i així ha de continuar. Si te'l mires de dalt a baix veuràs que aquest estúpid bloc parla un 90% d'esport, un 10% d'amics i família i un altre 10% de tonteries i absurditats varies i que tot el percentatge restant, que no deu ser molt, va de política i economia. És així perquè no hi entenc ni hi vull entendre, prou feina tinc amb seguir fidelment la meva pròpia ideologia política de fer i deixar fer i cuidar-me de què la meva micro economia em permeti els meus petits capricis.

Així doncs, decidit a no parlar d'això i mantenint-me fidel a l'esperit del bloc, avui he decidit anar a córrer sabent que almenys això no em costa diners... Que no em costa diners?

Només mirant-ho així per sobre se m'acut que per anar a muntanya a vegades agafo el cotxe i hi he de posar gasolina. Arribo a lloc i em calço unes sabatilles que es desgasten, una roba que s'estripa, que s'ha de rentar amb sabó i aigua i uns quants kw de corrent elèctrica. Em prenc un cafè abans de començar i faig un entrepà a mig camí, truco per dir que, com tantes vegades, m'he liat i arribaré més tard del que havia dit i molts dies acabo encenent un frontal i veig que les piles s'estan acabant.  Tot costa diners. Fins i tot un esport tan senzill com córrer costa diners. És una realitat. I no parlem de la bici. Això ja és un altre món!

Doncs avui, tot això m'ha costat entre un 2 i un 3% (depenent de si l'IVA que suporta ha passat del 8 al 10 o del 18 al 21) més que ahir.

Sort que quan arribo al cotxe, cansat i brut, absent de tot i despreocupat per una estona de tot això, em rento una mica, com els gats, em poso roba seca i amb calma engego el cotxe i poso música, convençut que això serà de franc...

No, la música, igual que un llibre, una pel·lícula o una obra de teatre... resumint, qualsevol cosa que tingui a veure amb cultura s'ha encarit molt més que cap altra cosa. Per ser exactes, en aquests casos l'IVA ha passat del 8 al 21%. Increïble.

I ara, ja a casa i prenent-me una cervesa ben fresca i també més cara, aquesta sensació que tot em costa més s'està accentuant. M'esforço a picar les tecles del portàtil però no puc. Escriure, el que estic fent ara mateix, costa un 13% més que ahir. Com pot anar bé el meu país?

Ja només ens quedarà morir-nos. Ah no (!!!!), que això també està dins les coses que han passat del 8 al 21% d'IVA. Morir-se s'han encarit un 13%.

Però no ens queixem. És l'única cosa que no podem retreure a qui hagi pres aquestes decisions. Almenys aquí han sigut conseqüents i han fet el que havien de fer: Encarir en igual percentatge la cultura i la mort.

La manca d'una cosa portarà aquest país a l'altra.