COSES D'UN DIUMENGE AL MATÍ (CAT)

Sé que tinc pendent escriure tot el que porto dintre des que vaig arribar a Fisterra, però tot i que va prenent forma mica en mica, entre la manca de temps i que porto no sé quantes paraules escrites i esborrades, una i altra i altra vegada, finalment l'he mig aparcat i quan em surti alguna cosa coherent i que em satisfaci, ja la penjaré i llavors vosaltres tindreu l'oportunitat de dir, o com a mínim pensar, que "tant de temps per aquesta merda?"...

Però de moment els dies passen, la feina, els "lios",  la vida en general ocupen les 24 hores de què disposem una rere l'altra... i ja som a la Festa Major de Roda. Gairebé acabada. I ahir el dinar de família i el fer de pare pacient a les atraccions em va deixar sense competir a les 2 hores de btt i avui diumenge sense la cursa ciclista de veterans que organitzava el club Pedal Ter. He estat temptat d'anar-hi, però no sé... tot i que sóc plenament conscient que ja ho sóc, la paraula "veterans" em llençava incansablement al cap
imatges d'avis sobre dues rodes, i finalment he volgut rejovenir-me i sortir al meu aire a fer un parell d'horetes que s'han convertit en més de tres però que m'han semblat menys d'una, farcides de pensaments i anècdotes. El que tant m'agrada, esforçar-me i evadir-me. Tot alhora i sense plans.

He sortit en dejú. Em feia mandra fer-me qualsevol cosa, i tenia clar que, tot i que no sóc ciclista de la sotsespecie típica de ciclista de pedal-esmorzar de forquilla-pedal-casa, pararia a fer un entrepà a qualsevol lloc, sense presses, i així ho he fet a Taradell. Can Karra em recorda aquell bar carismàtic i especial que es repeteix a alguns pobles, on l'amo és un vell roquer que va muntar un bar més que per guanyar-se la vida, per no gastar-se el sou en birres a un altre bar, i amb la tonteria s'ha passat més de mitja vida darrera la barra. Tot i el canvi de local, en Karra es manté incombustible, amb aquell toc "vacileta" de sempre quan ha tret el cap i veient que ja m'havia acabat l'entrepà:
-... un tallat?
-No, un cafè amb llet si-et-plau.
 I arrugant el front i mig tancant els ulls mentre repicava els dits.
-Uiiiii, quasi!

Després he baixat a Centelles i pujada cap a Sant Miquel del Fai, tranquil i relaxat... fins que he vist un altre ciclista "a lo lejos". Un rival innocent, absent de les meves perverses intencions, que m'ha fet rebrotar aquella sang que inexplicablement ens puja a la boca i fa que ens envaeixi aquella necessitat d'atrapar-lo. Inconscientment baixo un pinyó i pujo deu pulsacions per minut. I me'l menjo. Bon dia li engego dissimulant els esbufecs. I ell, picat, intenta seguir-me. I baixo un altre pinyó, i m'aixeco del seient i el deixo. Sensació de victòria refermada a la primera recta llarga quan em giro i ja no el veig. Però no abaixo el ritme, quan m'esforço i veig que el meu cos respon sense condicions em sento bé. I encara m'esforço més, i els batecs s'ajunten, i repiquen dintre meu escampant bones sensacions per tot el cos. De cap a peus.

Castellterçol i Moià, un pla i amunt traïdor fins a Collsuspina i després de la Pullosa, avall. Pensant, absort, fent kms sense consciència del pas de l'asfalt sota meu, m'han despertat de cop unes motos. Jo pensava que amb els motoristes compartíem enemic: els cotxes. Però quatre desgraciats que pujaven folls han ocupat la meitat del meu carril, i m'he vist atrapat, baixant a tota pastilla, entre la tanca de ferro i quatre màquines que pujaven a tota llet i que m'han deixat el lloc just per seguir baixant i un esglai al cor que encara sento. M'agradaria per un moment que haguessin pogut sentir ells la impressió que he sentit jo: S'haurien cagat en la seva família tant o més del que jo he fet. I que em perdoni la seva mare!

Arribo a l'Esclat de Malla i surt el dubte... De dret cap a Vic o per Taradell? Taradell m'ofereix un recorregut de tornada més agradable amb diferència i cap allà. Baixant direcció a Santa Eugènia m'han avançat un munt de cotxes clàssics encapçalats per un Lancia Delta, com el que encara guardo el garatge de casa, esperant que envelleixi i es revaloritzi, com un bon vi, i després d'ell, un Talbot Horizon. Quins records. Com enyoro el meu Horizon... Seria meu encara si un dia, massa jove i massa poques llums jo no l'hagués utilitzat per fer un vol rasant sense ales i deixar-lo sense res a la part de sota, net i planxat,  i condemnar-lo al desballestament peça a peça. Uf, quants anys fa d'això... Llavors els han seguit un seguit d'R5's i R8's, 600 i Simca's, Minis i 850's. Per moments m'he tornat a sentir com un nen, als anys 70 pedalant una Bicicros BH...

Travessar Vic i arribar a casa forma part d'un recorregut molt conegut. Massa. Però que cal fer. I així és com he arribat cansat però ple de tot això. De coses d'un diumenge al matí.

I el meu poble encara està de Festa Major.