Però no, no us penseu que em fa por fer-me vell. No són els meus anys caient un rere l'altre els que m'espanten. De moment encara no. Potser perquè cada dia que passa em sento millor. Més jove, si més no d'esperit i d'actitud. Més savi, que no vol dir més llest. Més dur, més centrat, més competitiu en tot... Millor; aquesta és la paraula adequada. Millor. I més disposat a no deixar que res m'espatlli el futur.
El que de veritat m'espanta és que la meva filla faci anys el mateix dia que jo. Que ella es faci gran si que ho temo. Cada dia és més independent, més guapa i més intel·ligent. I això em fa sentir feliç. Però cada dia, cada any que passa és una mica menys la meva nena petita. I és això el que em fa por. No de perdre-la, ja que el que ens estimem és impossible de trencar, però si que s'allunyi una miqueta, ni que sigui geogràficament, i que la trobi a faltar només la meitat del que imagino que l'enyoraré.
Sé que toca i que és així. Que ha de ser així.
Però em fa por. No hi puc fer res.
Moltes felicitats Júlia. Feliços 17!
Entrades
4 comentaris:
Sembla mentida el que millora la raça de un pare tan lleig una filla tan guapa.
Moltes felicitats a ambdós !!!!!
massa
Moltes gracies!!! Jo també ho penso!!!
i jo tambe!! jeje
ja.....ja.....ja!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada