EL CAMÍ DE SANTIAGO, DEL PIRINEU A LA RIOJA. (CAT)

El meu Camí de Santiago ja va començar d'una manera poc ortodoxa: Al revés!

Aprofitant un cap de setmana de vacances per la zona de Roncesvalles i allotjats a Aurizberri-Espinal, poble situat a uns 6 km, vaig decidir travessar frontera amb la meva bici de muntanya i entrar a França per visitar un dels pobles on  molta gent que vol fer el Camí comença la seva aventura: Sant Jean Pied-de-Port. Per tant el meu camí particular va començar enfrontant-me cara a cara pels estrets corriols que travessen aquella zona de Pirineu amb una gran quantitat de pelegrins que començaven amb il·lusió, molta empenta i els peus i les forces encara impecables, una ruta que els havia de portar, 800 km més enllà, a Santiago de
Compostela.
I jo al revés de tothom!

Em sentia estrany i observat... On va aquest? Com si en aquesta ruta el món només funcionés en un sol sentit: el que marquen les fletxes grogues, la infinitat de marques i fletxes grogues que apunten a Santiago i que no permeten que ningú es perdi. Seguir les marques al revés però, a mi només m'havia de portar fins a un bar d'aquell petit i bonic poble francès per menjar-m'hi un bocata de dos pams i una cerveseta, just per agafar forces per tornar a creuar les muntanyes pel mateix camí, però ara en el sentit correcte. I ara si, camuflat amb els altres pelegrins, vaig deixar de ser el sonat que anava al revés i vaig començar a ser de l'equip dels bons,  a ser un d'ells i a escoltar les dues paraules que a partir d'aquí escoltaria infinitat de vegades i amb infinitat d'accents diferents: Buen Camino!

L'endemà varem decidir fer nit a Logronyo, que com ja vaig explicar, és una terra que conec bé i que m'agrada molt... bé, bàsicament m'agrada el Carrer Laurel i voltants i les delicioses tapes que hi trobes: Xampinyons amb gambes, sipietes amb salseta, orelles arrebossades, gírgoles a la planxa, cojonudos, pinxos i tapes de mil colors, sabors i ingredients diferents, i ara fins i tot, vint anys després de quan hi vaig començar a anar regularment després de viure-hi tot un any, de més modernes com els mil fulls de foie, els tartars de bou, el ferreroroché de morcilla i formatge o... i paro que estic agafant gana. Ah, i evidentment, sempre acompanyant-ho d'un bon criança de Rioja... Això és sagrat!

Però bé, anem a pams, que representa que encara no he sortit de l'hotel i ja estic sopant de tapes!

Baixar de Roncesvalles, bé, de 6 km de Roncesvalles fins a Logronyo d'una tirada va ser dur, bé, no excessivament però tampoc és cap regal, però alhora molt maco, divertit, distret i apassionant.  Per a mi tot era nou. La meva bici de muntanya que encara no tenia l'any (de fet encara no el té) portava molts pocs quilòmetres, poquíssims, però entre la varietat del camí i la motivació de saber que anava d'un punt a un altre, que no era un recorregut circular vull dir, em varen passar relativament ràpids i amens, sobretot per la filosofia que portava i que vaig complir al 100%: parar quan tingués gana, parar quan tingués sed, empènyer fort quan volgués i afluixar el ritme quan no pogués.

Increïble la varietat de paisatges que pots arribar a admirar en prop de 150 km. Agradable la gent que et trobes pel camí i et saluda i desitja el millor, la que comparteix quatre paraules amb tu quan t'atures un moment, a esmorzar o a prendre una coca cola... Necessitava recuperar la sensació d'esforç durant hores, aquella estranya i agradable impressió que feia temps que no tenia. Brutal la calor que suporto només dissimulada per l'airet que passa quan cara avall agafo velocitats que mai hauria pensat agafar sobre dues rodes per camins polsegosos. Però sobretot, impagable la relació d'amor que començo a tenir amb la meva bici.

Unes hores després, no sé quantes ni em cal, arribo a Logronyo. Ja m'esperen a l'Hotel. Les tapes i el vinet ens faran oblidar les pedalades i l'esforç. Però m'he quedat amb les ganes de seguir, camí enllà, cap a Santiago. Seguint el sentit de les fletxes. Cap on tothom et desitja que arribis, no se per quin motiu, no sé què els mena a tots ells. És igual. Jo ja vaig deixar clar quin era el meu.

Avui toca tornar cap a casa, no disposo de més dies. Però m'ha agradat. Sé que tard o d'hora caldrà arribar a Santiago, ni que sigui per repetir les sensacions d'avui un dia i un altre, i un altre...