SOPAR ANUAL DE FISIOSONA

Avui m'he llevat amb son. Encara és fosc, com cada dia a l'hora que em llevo, i ja he d'anar per feina quan, encara amb lleganyes als ulls -que quedi clar que sóc un tio molt net i això només és una manera de parlar- em pregunto: Perquè en tinc tanta? Ah!, és clar! Tot és culpa d'en Marc Codina, el meu fisio i del sopar que cada any organitzen ell i tota la colla de Fisiosona i gràcies als quals ahir vaig anar a dormir bastant més tard del que és habitual, i això es nota. Fa anys no es notava tant, també és veritat, però què voleu que us digui, l'edat no perdona i dormir poc cada dia costa més de gestionar (això em recorda les ganes que tinc d'una nonstop...)

Després de tot el matí amunt i avall he arribat a casa a quarts de dues. A fora fa fred, molt fred, però també és cert que llueix un sol tímid però preciós que convida a sortir a fer alguna cosa. Però no tinc temps, ni puc, d'agafar la bici. De fet, fa més d'una setmana que tinc un trencament fibril·lar al trapezi que em produeix una contractura a l'esquena -pujant a l'esquerra- que m'afecta tota la zona cervical i em pessiga alguns nervis i fa que hagi tingut durant molts dies un important dolor a la zona que s'escampava cap al pit i el braç esquerra amb una sensació com si aquest fos de suro o no fos meu  (o és una contractura o un atac de cor, diu el metge) De fet, aquesta sensació encara la tinc, i es fa incòmode i estranyament estranya. Així doncs, com que aquesta contractura no m'ha deixat anar a la piscina ni agafar la bici des de fa molts dies i el repòs de córrer davant de l'imminent "però que mai arriba" tractament al genoll fa que no hi tingui actualment cap mena de dolor, no m'ha costat gens decidir-me a agafar les vambes i amb calça curta i samarreta de màniga llarga, enfilar cap a la Bassa del Puig per pujar cap al Roquet, passant pel tancat de Serrabou.

Aquest sopar és una excusa per reunir unes hores i al voltant d'una taula, bé, això torna a ser una manera de parlar, ja que eren 3 les taules i llargues, molt llargues, per encabir-hi les potser cap a cent persones que ens hi varem ajuntar, totes amb dos denominadors en comú: l'esport de llarga distància i un centre de fisioteràpia del qual puc dir amb orgull i segons paraules del mateix Marc que en sóc el primer client esportista, ja que fa uns 12 anys que hi vaig anar per primera vegada en un local que llavors ell llogava a hores i compaginava (atenció Sr. Ministro de Hacienda) sense declarar i cobrant-nos en negre a mi i a tres o quatre iaies, amb la seva feina al departament de rehabilitació de l'hospital de Sant Jaume de Manlleu. Vaig apostar per ell i el temps ja fa temps que m'ha donat la raó, i s'ha convertit en un centre de referència.

Passats els primers quinze minuts, en els quals el meu cos i la meva pobra i solitària neurona han tingut la feina d'automatitzar el moviment, de recordar uns no tant vells temps on  aquest gest, aquest esforç, era la cosa més normal del dia a dia i han hagut d'acostumar-se a sentir l'aire glaçat com m'entrava coll avall fins als pulmons i com les mans s'anaven refredant per fora al mateix temps que el bombeig de sang calenta del cor les escalfava per dintre, m'he deixat anar i la meva ment s'ha desconnectat del meu jo corporal i vagarejant per sobre els arbres que em tapaven el sol i no em deixaven que acabés d'entrar en calor, ha anat escrivint aquest post de la mateixa manera que, sempre mentre corria, n'ha arribat a escriure  no sé quants, potser milers... que dic milers? centenars! de posts, desenes de posts!!! que no vol dir que s'hagin publicat tots, ni molt menys, ja que molts no passen el tall de la meva pròpia censura, però córrer pel bosc m'apassiona per això, perquè deixo de ser jo i passo a ser un bombardeig brutal d'idees i de sensacions. I així, sense consciència de mi mateix, he pujat amb força quan el camí pujava, i he baixat amb prudència quan, dintre de la finca de Salou, un ramat de vaques em tallava el pas i les he hagut de convèncer, amb la vista de la plana de fons, de què allà hi havia lloc per tots, que jo tot i que feia temps que no em veien també formo part d'aquest paisatge. I amb l'alè fumejant enmig de l'aire glaçat he recordat i reviscut. I he sigut feliç, sense més explicacions.

I ahir al sopar (abans del sopar, actually), després de la xerrada del Dr Francesc Marin (que tantes proves d'esforç m'ha fet) l'Agustí Roc ens va explicar les seves sensacions i records a la Everest Trail Race. Mentre l'escoltava i anava veient imatges de la cursa on reconeixia tants i tants amics, m'anava escalfant per dintre. Llavors, quan en Ferran Latorre ens va explicar, també amb imatges, alguna de les seves expedicions, la sang ja va començar a bullir del tot i només la gana física (entre una cosa i l'altra varem començar a sopar passades les 11...) pesava més que les ganes de tornar a córrer llarg i lluny. Potser per això, avui m'he deixat convèncer per sortir a córrer i deixar que la meva ment escrigués tot això i moltes altres coses, moltes sensacions que no sé com posar-les a la pantalla, que no se si cal posar-les a la pantalla.

Són dies com aquests els que em reconcilien amb les sensacions; la droga del córrer. Sembla una bajanada. Una hora corrent i aquest dropo ja diu que no sé què. Potser si, potser és una bajanada. Però enyoro córrer, i quan veig un menjador ple de prop de cent persones que corren i s'esforcen dia a dia per millorar, encara més.

Un sopar que espero que tingui continuïtat  Un sopar que va acabar pels que l'endemà treballem (reivindico el canvi a dissabte...) després d'un sorteig de material esportiu cedit per diferents botigues i marques on el 99 per cent dels presents varen resultar afortunats amb alguna cosa (A que no sabeu qui era aquest 1% restant? Si, el que cada any marxa sense res...) quan en Marc, després d'agrair l'assistència de tothom va dir aquelles paraules que calia dir però que ningú es va creure:

-bla,bla,bla... i que entreneu molt i no us lesioneu.

Ja!...Ja!... i Ja!. Com deia l'enterramorts... no li desitjo mal a ningú, però que no falti la feina!

Continuarem entrenant, necessitarem continuar entrenant i lesionant-nos i en Marc cuidant-nos, fins que ens posin a la caixa de fusta. Llavors ja descansarem. I si hem fet les coses ben fetes, en pau.