ARA ÉS L'HORA...

En aquest bloc sempre parlo d'esport. Del meu esport. Bé, d'un temps ençà, de més d'un esport, que ja sabem que la lesió del genoll m'ha derivat a la bici i m'ha fotut de cap a la piscina. Però si, només d'esport. I és que mai he volgut barrejar termes. Però m'agrada escriure (que això no implica que ho faci bé) i avui necessitava fer-ho, com si treure'm això de sobre m'hagués d'aclarir les idees, avui ja per si soles -i que no serveixi de precedent- bastant clares.

Crec fermament que per a una persona com jo, que amb els anys -no sempre he sigut així, ho reconec- ha après a defugir sempre que pot qualsevol mena de confrontació i de baralla en qualsevol àmbit i que té amics de moltes nacionalitats i de moltes i diferents mentalitats i ideologies polítiques, el mantenir-se al marge de qualsevol posicionament polític és la opció millor. Bé, ara que ho penso, no és que no em vulgui posicionar ni tan sols per prudència. No. La meva realitat política és que visc, sento, respiro, m'alimento i batego fora de la política i de qualsevol pensament i tendència que tingui a veure amb això. Mai m'ha interessat el més mínim el que aquesta colla ens volen vendre i crec i ho crec de veritat que la definició de polític més suau que puc dir és que penso que és un corrupte en potència. Ho sento, molts us ofendreu i pensareu que és injust ficar a tothom dintre del mateix sac, i segur que teniu raó, però malauradament, he tingut massa anys i infinitat de motius i exemples vius d'abusos i malversacions com per fer-me aquesta idea. És bàsicament per aquest motiu que he perdut el compte de quantes eleccions generals, autonòmiques, locals o d'on siguin porto sense exercir el meu dret a vot. No és la postura correcte? Segur que no. Però és la postura més conseqüent i honesta amb el que penso en el fons més fons del meu cor. Fa anys, molts anys que visc desenganyat per la classe (quina contradicció...) política i us juro que pensava que mai canviaria aquesta percepció, però el que estem a punt de viure no te res a veure amb política. Té a veure amb sentiments i aquests els tinc molt clars, té a veure amb història i no cal mirar molt enrere per entendre que aquest ofec és relativament recent, té a veure amb la butxaca i ja estic fart de que em tractin d'insolidari els mateixos que m'escanyen, té a veure amb una situació que hem de solventar d'una vegada per totes.

Per mi, no és tracta de posar més fronteres. Seria més feliç si les traguéssim totes i ens anomenéssim senzillament europeus o d'alguna manera que englobés encara més enllà, més gent. Sona a utopia, a dessitg de quan passa un estel o de propòsit de cap d'any, i sóc plenament conscient que això, de moment, no pot ser. Però el què tinc molt clar és que cal fer alguna cosa. Fa anys que cal fer alguna cosa. Ningú pot tancar els ulls i tapar-se les orelles davant del crit de tanta gent que segurament pensa com jo. No se si Catalunya serà independent. Ni sé si Catalunya vol ser independent. I és que Catalunya som molts i molts pensen molt diferent de mi i segur que no volen fer aquest pas endavant. I tenen el seu dret de pensar així. Com jo tinc el meu dret de pensar com penso.

Només cal que tinguem la llibertat d'opinar i decidir-ho. Demà aniré a votar. Si, després de tants anys desenganyat, dues persones d'una classe en la qual no crec, la classe política, han aconseguit que fins i tot pensi que si, que val la pena. Continuo pensant com penso, no crec en ells, però si que crec en la llibertat de decidir. I com més ens ataquin i ens vulguin criminalitzar per pensar diferent, per sentir-nos diferents, amb més ganes votaré. Si, demà aniré a votar. En tinc el dret. I espero que surti el que surti se'n respecti la decisió. Serà la decisió de tot un país.