5/1/13

AVUI FA UN ANY... I QUE NO ARRIBA! (CAT)

Després de mig any de calvari i desenganys, amb una lesió al genoll fruit del desgast i agreujada pels 250km de la Gobi March 2011 on ja vaig córrer lesionat, després de 6 mesos de buscar i rebuscar alternatives i havent passat per 3 metges que m'asseguraven que s'havia acabat córrer, avui, dia de Reis, fa justament un any que entrava entre il·lusionat i incrèdul a la consulta d'un metge que m'havien dit que treballava investigant amb cèl·lules mare i que potser em podria regenerar el cartílag. No tenia res a perdre i molt a guanyar, però tenia clar que la resposta aniria pel mateix camí que les altres vegades: has de deixar de córrer.

Després d'explicar-li com me l'havia cascat, quants quilòmetres portava, en quines condicions, i d'explicar-li que el que volia era continuar corrent, més lluny si calia, i de fer-me una primera exploració i de veure la ressonància magnètica que portava, el Dr. Robert Soler va ser molt clar dintre de la distància que sempre mantenen els metges:


-Tens el genoll molt fotut. No puc prometre res, però l'única possibilitat que tens de poder tornar a córrer és el nostre tractament.

De bones a primeres podries pensar que et vol vendre la moto i cobrar els 18.000€ que val, però va continuar el seu monòleg, ja que a mi no em sortien les paraules i crec que només tenia esma per escoltar-lo mentre m'explicava de què es tractava i el que podien aconseguir.

-Tu necessites el nostre tractament, però nosaltres necessitem el teu genoll. Si no tens pressa, al juny farem una altra tanda de tractaments subvencionats com a investigació per millorar el sistem....bla, bla, bla... Jo ja no l'escoltava. Se'm va fer un nus a la gola i només volia saltar la seva taula i abraçar-lo, però el meu cervell estava bombardejant sensacions a tanta velocitat que ni això podia fer. Era tot jo un cúmul de felicitat. Podria tornar a córrer. Segur.

Però no tot podia ser tan maco. Va arribar el juny i em varen passar a després de vacances, del setembre a l'octubre, ara ja tenim les peles de la subvenció i només calen permisos, serà al novembre, encara en falta un però abans de Nadal segur, i ostres, encara no ha arribat, però al gener ho engeguem tot...

I aquí estem... Estic negre esperant el tractament al genoll. I no arriba. Mai no acaba d'arribar...

Però fent servir el zoom aquest que t'allunya i et dona una millor perspectiva m'adono que no cal emprenyar-s'hi. I m'ho agafo amb calma.

Sé que és la millor opció... què coi, és l'única opció per aconseguir que el meu genoll esquerre torni a córrer hores i hores, i amb ell la resta del meu cos, i amb la resta del meu cos s'hi inclou la meva pobra i solitària neurona, que pobreta, tot i que s'està "aciclistant" a marxes forçades i això és bo per a ella i per a mi, encara té -tenim- moltes ganes de tornar a calçar-nos les sabatilles i gastar-les contra el terra i castigar-nos les ungles a cops de pedra quan, de tan cansat, costa d'aixecar els peus de terra.

Sóc plenament conscient que no és culpa dels metges que m'ho han de fer -els Drs. Robert Soler i Lluís Orozco de l'ITRT- a qui ja considero els meus àngels de la guarda.  Ells m'animen, m'empenyen, volen fer-me el tractament -si va bé, ells també hi tenen molt a guanyar- però al ser un tractament subvencionat com a investigació i car com canviar-se el cotxe, entre que el país està com està i aquí no afluixa la pasta ningú i tot són retallades, i que si avui dia, en aquest entorn ple de burocràcia on vivim, qualsevol cosa ja porta un munt de paperassa, no em vull imaginar la que ha d'envoltar un procés que porta les paraules "cèl·lules mare" al títol... Com els podria explicar jo als del departament que sigui del ministeri que pertoqui que no, que no em volen clonar, que sota cap concepte correran pel món dos energumenos iguals, amb les meves característiques i poques gràcies, que no, que només em volen regenerar el cartílag. I prou.

Però va, fent un acte de fe i suposant que finalment aquesta vegada sigui cert i el gener del 2013 sigui la data, entre una cosa i l'altra podria començar a entrenar a finals de la primavera. Per tant, ja tinc clar que si vull fer alguna cosa llarga i lluny abans o durant l'estiu, haurà de ser amb bicicleta. Val, aquesta ja la tinc clara, o almenys la tinc mig pensada. Però tot i que sense data per començar el tractament no vull fer-me massa il·lusions  -penso que quan arribi haurà arribat- ja tinc ganes de planificar d'una vegada per totes, el meu futur com a corredor.

6 comentaris:

Jordi Calveras ha dit...

Pose't tranqui, Jaume, sinò les cèlules mare te les hauran d'injectar al coco. Tot arribarà i tornaràs a ser la "Bèstia" que tots coneixem. Ânims!!! i Bon 2013, que aquest serà el millor, ja ho veuras.

Agafa'm si pots ha dit...

T'entenc perfectament Jaume, em passa algo semblant. És molt dur estar esperant per una cosa que no acaba d'arribar, però cal tenir paciència -molta- i confiar que tard o d'hora s'arreglarà. I mentre esperem, podem fer volar la imaginació en projectes de futur, sense il·lusionar-nos més del compte.
Salut!

David

Albert Bosch Riera ha dit...

Jaume: A part d'escriure de conya (sempre t'ho dic), fa temps que et segueixo d'aprop personalment i via 'Intesné', i em deixes realment impressionat amb l'actitud positiva i serena amb que afrontes aquest tema. Tu saps que jo també ara mateix estic en un moment xungo en un tema (no físic) clau a la meva vida, i espero poder aplicar també aquesta actitud de confiança i il·lusió en que les coses aniran millor aviat tot i estarles passant molt putes en el moment present.
Et felicito per com ho gestiones i n'estic segur que et sortirà bé i, sigui com sigui, passi el què passi, sempre sabràs que ho has lluitat al màxim de les teves possibilitats.
Keep Fighting, my friend!!
ALBERT BOSCH

Jaume Tolosa ha dit...

Gracies Jordi, segur que aquest 2013 és l'ANY!!!!

David, espero que aquest any tant tu com jo deixem els problemes físics enrere i ens caiguin els km que ens mereixem!!

Collons Albert, tu em dius que escric bé i que tinc actitud positiva? Quin un!!! Que ja va pel segon llibre i desbordes positivisme per tot arreu, potser per això s'agraeix enormement que ho diguis. Una abrazada i si, seguirem lluitant, cada un amb el seu contrincant!!

Una abraçada i bon any a tots!!

j

mia ha dit...

tranquil, t'esperarem, sinó és aquest any, sabrem esperar al següent, però segur que hi tornes, i junts, que es riu millor.

Jaume Tolosa ha dit...

Gràcies Mia, en tenim alguna de pendent a mitjes, motiu de més per tornar-hi!!