21/1/13

MARRAKESH MARATHON 2013

Que dur ser a Marrakesh i sabent que demà fan la Marató de la ciutat, on uns 6000 corredors es veuran les cares amb la coneguda distància dels 42.195m, no poder-la córrer.

He dubtat fins a últim moment de fer la inscripció. Poc a poc segurament podria acabar-la ja que el que realment em fa mal és l'impacte i fent les passes curtes i amb molt de compte possiblement arribaria al final i tindria una altra medalla per treure la pols. Sens dubte no faria el meu millor temps, possiblement ho faria amb una hora més del que podria fer-la amb la meva camallada normal, però m'hauria agradat molt la sensació de tornar a ser a una sortida, i com no, a una arribada.

Però què en puc treure apart d'una medalla i aquestes sensacions?

Sens dubte l'asfalt, per molt que tingui precaució amb la trepitjada, és dur i 42 km són molts. Mal comptades, a passa per metre, suposa fer-ne unes 42.000 de les quals 21.000 se les emporta el genoll fotut. Això segur que no em fa cap bé al genoll i només pot agreujar la lesió i a més a més de potser haver de parar en sec una bona temporada ara que puc sortir a córrer un parell de dies per setmana, posar en perill el tractament que mai arriba però que potser que sigui molt aviat. I posant en perill el tractament poso en perill el que més desitjo i que no és precisament fer 42 km d'asfalt, sino fer-ne 200, 300, 400, 600, 1000 km, els que siguin, però que siguin molts. Aquest és l'objectiu. Jo ja fa temps que vaig deixar de ser maratonià. Tinc mentalitat i voluntat d'ultramaratonià, d'ultrafondista. Malalt del tot per aquest esport. Així em sento, i això em fa feliç.

Per tant i que no serveixi de precedent, faig servir una mica del poc seny i sentit comú que tinc i mossegant-me les ungles veuré com passen corrent pel meu costat mentre em prenc un deliciós te a la menta a la seva salut. I a la meva. I a la vostra.

I ja tornaré a venir al Marroc a córrer però no serà per una marató, sinó per moltes de seguides i no serà per trepitjar l'asfalt d'una ciutat, sinó que serà per un lloc on la sorra i les pedres em castigaran els peus i em faran saltar més d'una ungla, on el sol em cremarà la consciència i la pell que quedi al descobert, i on l'aigua que porti als bidons estarà tan calenta que beure-me-la per fer baixar la pols del coll serà un plaer semblant en aquell moment al que tindré dies després a l'assaborir una cervesa ben fresca.

Dit així no us ho creureu però... com ho enyoro.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Algunes de les decisions que hem de prendre ens poden costar, però en aquest cas no tinc cap dubte que és l’encertada, són molts mesos d’espera com per posar en perill el tractament del genoll.

La sensació d’estar en una sortida....en l’arribada, no pot ser gaire lluny i com dius tu, i molt bé, ja fa temps que vas deixar de ser maratonià, per ser en cos i ànima un ultrafondista i quan tornis al Marroc serà per “fer-ne una de grossa” .

Gaudeix amb la família dels colors, sabors i olors de Marrakesh i.... la medalla t’he la porto jo l’any que ve! ;)

Joan ha dit...

Hola Jaume els 42 per tu no son res i si con molts per al genoll, aixi que calma................

Una abraçada

Jaume Tolosa ha dit...

Gràcies anònim, tens raó i així doncs, espero la medalla...

Gracies Joan, molta calma!!