UN RESUM RÀPID PER POSAR-ME AL DIA

Fem memòria:

Demà fa 5 mesos que vaig entrar a quiròfan per extreure la medul·la òssia que després de ser cultivada durant un mes al laboratori i convertir-la en 40 milions de cèl·lules mare mesenquimals em varen implantar, demà fa 4 mesos, al meu estimat i malmès genoll esquerre.

Diuen els experts que aquestes cèl·lules s'han passat 3 mesos identificant-se, bàsicament per saber què han de ser a partir d'ara, buscant un nou sentit a la seva vida. Vaja, que durant 3 mesos he tingut 40 milions de "Ni Ni's" al genoll. 40 milions de sers vius que no feien ni una cosa ni l'altra, ja que no sabien ben bé ni tan sols què eren. No us sona d'alguna cosa? El meu genoll és com Espanya en petit. No sé quina part d'Europa em deu quedar a l'altura dels pebrots...

I ara, que ja estem al quart mes de "Ninisme", teòricament ja hauria d'haver-ni una bona part que s'haurien d'haver "activat" i estar empleades en la transformació i creació de nou cartílag. Serà cert? Confiem que si. També sabem que serà lent. El més fotut de tot és que tinc la sensació que estic pitjor ara que abans del tractament, i això em preocupa. Clar que moltes vegades per arreglar una cosa s'ha d'acabar d'espatllar, però amb el temps que feia que esperava el tractament, només amb no passar-me de la ratlla, havia aconseguit córrer forces hores per pla o muntanya sense pràcticament gens de dolor i ara si parlem de córrer, no puc ni amb 5 minuts sense haver de prémer les dents, i arribar a fer 20 minuts és una prova de voluntat i ganes. Sort que els recorreguts amb desnivell i tècnics, on no puc córrer tant, em van millor i així, avui he pogut fer una bona volta per la Garrotxa amb en Josep Artigas sortint de Sant Privat de'n Bas, pujant pels Matxos fins a Santa Magdalena, el Puig de Llops, Puigsacalm i baixar per les Olletes.

  Puigsacalm amb Josep artigas

De mica en mica, tot i que el dolor (encara que sigui amb diferents intensitats) estigui present a cada pas, em vaig trobant millor i això m'alegra el dia i em fa ser optimista de cara al futur. Avui, baixant un tram en silenci, gaudint, concentrat en no pensar absolutament en res i oblidant-me per uns instants del meu dolor m'he "despertat" planificant el què faré d'aquí a un temps no molt llunyà i m'he vist en un desert encara sense nom passant calor, sed, gana, brut i suat i amb butllofes als peus. Genial! Moments de felicitat que vull que tornin i que sé que tornaran.

Si, ja sé que també tinc la bici, la natació i sobretot els salts, que em tenen ben enganxat. Però avui he recordat el què se sent corrent. Res comparable.