CARROS DE FOC

Si algú ja ha circulat per aquells móns de Déu, no cal pas que li expliqui res. Què millor que haver-ho vist, haver-ho disfrutat amb els propis ulls, haver-ho patit amb els propis peus i cames, i haver omplert els pulmons amb aquell aire fred i pur . No incloc l´aire que es respira a dintre els refugis, que em portava a les meves èpoques de campaments amb el Gemi . (Té pebrots que la olor a barreja de suor-pet-resclosit barrejat dins de casa de colonies-refugi es manté invariable tot i el canvi que ha sofert la nostra civilització en aquests últims 30 anys).


Però no ens posem ni sentimentals ni escatològics i anem a fer una mica de crònica per aproximar-ho als que no hi han estat.

A nivell de paissatges la natura ha exagerat els dons en una zona d´una bellesa extrema però amb unes faccions dures i uns contrastos brutals. Allà es veu l´aigua més neta i pura i la roca més dura i esquerpa, el verd més verd i el blanc més fred, el sol més brillant i la tempesta més cruel.

No cal dir més.

A nivell esportiu és un repte dur i més en les condicions en que ho varem afrontar.

El divendres a la tarda una horeta de Mallafré a Amitges. Dos refugis molt propers i units per una pista sense cap dificultat. Es tractava d´arribar a Amitges on el tracte és bonissim i dissabte començar el repte en si.

El dissabte comença fred i trist, amb estonetes d´un sol tímid però cap a mig mati ja ens envaeix la boira, el fred i a migdia la pluja, la pedra i als colls més alts la neu. Sense coneixer el camí, la boira dificulta enormement la lectura del plànol, de manera que el ritme que haviem pensat portar s´alenteix i fins i tot així, no ens estalviem el recular uns quants cops per assegurar el camí o recuperar el bo. En Xico, a més, lesionat en un genoll ens abandona i tira de dret per saltar-se Restanca, va coix però com apreta les dents!!

Així van passant els refugis, Saboredo, Colomers, Restanca i Ventosa i Calvell, tots nosaltres molls com ànecs de dalt a baix però amb ganes i empenta per arribar a Estany LLong, destí final del dissabte. Però no hi arribarem. La boira ens fa perdre les marques bones pujant el Coll de Contraix i afegint que està completament nevat, que ens està nevant a sobre i no veiem res a 8 o 10 metres, que bufa un vent gèlid, que anem molls de tot el dia i cansats( a hores d´ara fa 10 hores que em sortit) la prudència ens fa recular cap a Ventosa i Calvell i allà ens donaràn sopar i dormir, pagant és clar, tot i que ja ho tenim pagat a Estany Llong, no ens ho volen convalidar).

El cansament i les previsions de mal temps ens fan decidir que l´endemà baixarem avall, taxi i cap a Espot, cotxe i cap a casa.

El diumenge però, es lleva amb un sol preciós. Ens mirem tots amb complicitat.....motxilla a l´esquena i muntanya amunt cap al Contraix. Els peus molls des del primer moment, neu per pujar a dalt i un desnivell impresionant però, tot l´esforç del món es recompensa quan corones aquest coll. La vista del llac de Contraix, amb tot el voltant blanc de neu, la vora de l´aigua d´un blau elèctric brutal i el mig tot blanc d´una gran capa de gel il·luminat amb un sol radiant és de les imatges que més m´han impactat i que guardaré sens dubte a la meva memòria durant molt de temps.

A partir d´aquí, arribada al refugi d´Estany Llong on retrobem en Xico i com que aquest tros no tocava avui, sino que l´haviem d´haver acabat ahir, ja no tenim temps de continuar la ruta sencera i retallem cap a Mallafré on dinarem.

No ens queda la sensació de fracàs, i ara!. No em pogut acabar el Carros de foc, tot i que em fet més menys els mateixos km, però tenim clar que el que voliem era un cap de setmana d´amics, d´esforç, de lluita contra i amb la muntanya, i al cap i a la fí és el que em tingut. Ni més ni menys.