14/3/09

LIBYAN CHALLENGE, UN REPÒS MERESCUT.

Vaig acabar espitós. El cos no sé, però el cap m'anava a cent. No volia anar a dormir, havia de viure el moment. Tants dies acollonit per aquesta cursa i l'havia superada.
El primer que vaig fer va ser trucar a casa. Jo em pensava donar una gran sorpresa, ja que els havia dit que possiblement acabaria a la 1 o les 2 de la matinada i eren quarts de 8 del vespre, però com que seguien la cursa en directe, i sabien que feia poc que havia sortit del CP9, estaven esperant la meva trucada...coses del progrés!

Una de les preguntes que em va fer la Marta va ser, "que, a punt per tornar-hi?", i la meva resposta, fulminant: " mai més, el que he patit no ho repeteixo mai més". L'endemà ja no ho tenia tant clar. Avui si. Tinc clar que un dia o altra la tornaré a fer.
La Júlia em va agafar el telèfon emocionadíssima, la Joana no era massa conscient de la tunda que m'acavaba de fotre.

El meu pare orgullós, la meva mare va respirar tranquila, i ara si que va poder dormir...

Estava super emocionat, envelat, espitós, eufòric....

Vaig estar esperant una estona els que arribaven, però agafava fred, i vaig decidir anar primer a la dutxa i ja ben abrigadet esperar al Sergio. Vaig demanar on estava, i em van dir que feia poc havia sortit del CP9. Tenia temps per anar a curar-me els peus.

Si al Marathon des Sables vaig acabar amb dues butllofetes molt petites i a l'últim dia, aquí em vaig sobrepassar. Els meus peus eren un autèntic poema. L'esquerra inflat com una bota i amb butllofa al taló i a la planta, i el dret amb un assortiment de pells aixecades i butllofes reventades que feia goig. El curiós del cas és que embolicades amb esparadrap no fan mal i et permeten córrer tant bé com vulguis. A l'hora de treure´l, però...
(Nota: Avui, dues setmanes després de la cursa, encara tinc molèsties al turmell esquerra que no em deixen córrer, prenc antibiòtics per la infecció que em va sorgir a sota l'ungla del dit gros del peu dret, i el dit petit d'quest mateix peu va perdre tota la pell amb l'ungla inclosa d'una sola estirada)

Em vaig estirar al llit i cada cop que sentia la bocina que avisava d'una arribada sortia a rebre'l. Devia veure fins al 10 o l'11, i just després em vaig quedar adormit i em vaig despertar quan el Sergio va entrar a l'habitació. Em va saber greu, després de tanta estona pendent no poder rebre'l a meta, però el cansament em va trair.

El Cyrus sabiem que estava entre el CP8 i el Cp9. Això volia dir que arribaria a la matinada. També hauria volgut esperar-lo. Vam fer temps, vam menjar alguna cosa, però a la 1 no podiem amb la nostra ànima. Demà al matí el veurem!

L'endemà va ser un dia esplèndid. Tots 3 haviem acabat i estavem relativament bé. Ara tocava reposar i disfrutar del plaer d'haver assolit un repte que fins fa molt poc se'm hauria presentat com a inabastable.

Com que la cursa acabava divendres al migdia, i fins a últim moment va anar arribant gent, nosaltres vam tenir 2 dies de rascar-nos el que es rasca, de menjar embotits, cous cous, pollastre i camell, i veure molta cervesa sense alcohol ( és el que hi ha a Libia) fins a reventar. Ja no calia mirar la dieta, ara a saco!!!!!
Divendres aprotitem per visitar Ghat, la seva bonica medina i el castell heretat dels italians. Anar i tornar de Ghat a sobre la caixa d'un pick-up formava també, part de l'aventura.
Quan va haver acabat tothom, els màxims responsables, Jean-Marc, Gerard i Michel, van "tancar el desert" fins a la propera edició.

Dissabte, entrega de premis. Tots vam passar a rebre el diploma i la medalla que tant ens havia costat.
La cerimonia va ser senzilla però molt emotiva. De fet tota la cursa en si la recordo, ara en la prespectiva dels dies, com a molt emotiva. La sensació era d'estar envoltat d'amics, d'una gran familia amb un nexe en comú: estar com una puta cabra!!, o dit suaument, el nexe d'unió era la passió pel desafiament contra un
mateix. El buscar el teu propi límit.

















Tots tenim un límit?

Segur que si, però ara sé que el meu no és al km 200.

El viatge de tornada com tots els viatges de tornada. Saps que s'acaba i això dol, però també tens ganes de tornar a casa. A l'aeroport, qui més estimo i qui més m'estima.

8 comentaris:

ser13gio ha dit...

Fantástico tío.

Parece que fue hace un par de meses y no de semanas. Pero viendo las fotos, me emocionan, para nosotros significan algo más. La última, por cierto, la mejor.

Recupera ese tobillo; no hay prisa, pero pronto te entrará la 'neura' de correr o hacer algo y vas a estar insoportable.

Un abrazo,
s

Anònim ha dit...

Jaume, et vaig seguint pel teu blog, els últims dies sobretot i tant sols felicitar-te per tot plegat. He disfrutat abans, durant i després de la cursa. També donar-te les gràcies pels detalls que has anat donant dels preparatius, sempre s'aprenen coses.

Salut i cames.

Manel

Jaume Tolosa ha dit...

Gracias Sergio, la verdad es que me llevo un recuerdo de la carrera y de la gente(especialmente de ti y Cyrus)inmejorable y que no se borrará mientras viva, seguro!

Respecto a la recuperacion, hoy 55 minutos a ritmo patatero, pequeño dolor en la uña, nada en el tobillo y feliz por poder correr con un sol maravilloso.
Preparate para echar de menos esta temperatura, jeje.

Manel, gracies per seguir-me i felicitar-me, però no vulguis apendre gaires coses de mi...
Ets algun Manel dels que conec?

Kaiko ha dit...

Felicitats de nou!
I gràcies per compartir les teves vivències amb nosaltres.
És veritat que ets un exemple una mica perillós pels demés, jajaja

Luigi ha dit...

Què tal nennng!!!!!!!!!!!

Et vaig seguir on-line, quins nervis! Bé, ja vas veure que alguns missatges meus eren xorrades...

Òstres, bona crònica i el detall dels vídeos està molt bé

Ets gran Jaume!

Ens veiem

robert mayoral ha dit...

quin poema els peus....és lo que més em preocupa de Sables...

Jaume Tolosa ha dit...

Hola Kaiko, un plaer compartir el que sigui amb tu, ja ho saps!!

Hola Lluís, moltes gracies pels anims, i allà la xorrada més grossa fa ilusió de rebre.

fins aviat

Robert, si t'ha de servir de consol, a Sables només vaig tenir una petita ampolla l'última etapa. Aquí va ser molt diferent ja que no dones tregua als peus i qualsevol cosa es va magnificant km rera km.
Sort a Sables que ho teniu a 10 dies!!!

Lo Búfal ha dit...

Tot això és per a mi una proesa. Tot i el patiment que comporta suposo que , veient com ets, hauràs disfrutat molt.
Felicitats i... ara que? que corre per la teva ment?