LIBYAN CHALLENGE, UN REPÒS MERESCUT.

Vaig acabar espitós. El cos no sé, però el cap m'anava a cent. No volia anar a dormir, havia de viure el moment. Tants dies acollonit per aquesta cursa i l'havia superada.

El primer que vaig fer va ser trucar a casa. Jo em pensava donar una gran sorpresa, ja que els havia dit que possiblement acabaria a la 1 o les 2 de la matinada i eren quarts de 8 del vespre, però com que seguien la cursa en directe, i sabien que feia poc que havia sortit del CP9, estaven esperant la meva trucada...coses del progrés!

Una de les preguntes que em va fer la Marta va ser, "que, a punt per tornar-hi?", i la meva resposta, fulminant: " mai més, el que he patit no ho repeteixo mai més". L'endemà ja no ho tenia tant clar. Avui si. Tinc clar que un dia o altra la tornaré a fer.

La Júlia em va agafar el telèfon emocionadíssima, la Joana no era massa conscient de la tunda que m'acavaba de fotre.

El meu pare orgullós, la meva mare va respirar tranquila, i ara si que va poder dormir...

Estava super emocionat, envelat, espitós, eufòric....

Vaig estar esperant una estona els que arribaven, però agafava fred, i vaig decidir anar primer a la dutxa i ja ben abrigadet esperar al Sergio. Vaig demanar on estava, i em van dir que feia poc havia sortit del CP9. Tenia temps per anar a curar-me els peus.

Si al Marathon des Sables vaig acabar amb dues butllofetes molt petites i a l'últim dia, aquí em vaig sobrepassar. Els meus peus eren un autèntic poema. L'esquerra inflat com una bota i amb butllofa al taló i a la planta, i el dret amb un assortiment de pells aixecades i butllofes reventades que feia goig. El curiós del cas és que embolicades amb esparadrap no fan mal i et permeten córrer tant bé com vulguis. A l'hora de treure´l, però...

(Nota: Avui, dues setmanes després de la cursa, encara tinc molèsties al turmell esquerra que no em deixen córrer, prenc antibiòtics per la infecció que em va sorgir a sota l'ungla del dit gros del peu dret, i el dit petit d'quest mateix peu va perdre tota la pell amb l'ungla inclosa d'una sola estirada)

Em vaig estirar al llit i cada cop que sentia la bocina que avisava d'una arribada sortia a rebre'l. Devia veure fins al 10 o l'11, i just després em vaig quedar adormit i em vaig despertar quan el Sergio va entrar a l'habitació. Em va saber greu, després de tanta estona pendent no poder rebre'l a meta, però el cansament em va trair.

El Cyrus sabiem que estava entre el CP8 i el Cp9. Això volia dir que arribaria a la matinada. També hauria volgut esperar-lo. Vam fer temps, vam menjar alguna cosa, però a la 1 no podiem amb la nostra ànima. Demà al matí el veurem!

L'endemà va ser un dia esplèndid. Tots 3 haviem acabat i estavem relativament bé. Ara tocava reposar i disfrutar del plaer d'haver assolit un repte que fins fa molt poc se'm hauria presentat com a inabastable.

Com que la cursa acabava divendres al migdia, i fins a últim moment va anar arribant gent, nosaltres vam tenir 2 dies de rascar-nos el que es rasca, de menjar embotits, cous cous, pollastre i camell, i veure molta cervesa sense alcohol ( és el que hi ha a Libia) fins a reventar. Ja no calia mirar la dieta, ara a saco!!!!!
Divendres aprotitem per visitar Ghat, la seva bonica medina i el castell heretat dels italians. Anar i tornar de Ghat a sobre la caixa d'un pick-up formava també, part de l'aventura.

Quan va haver acabat tothom, els màxims responsables, Jean-Marc, Gerard i Michel, van "tancar el desert" fins a la propera edició.

Dissabte, entrega de premis. Tots vam passar a rebre el diploma i la medalla que tant ens havia costat.

La cerimonia va ser senzilla però molt emotiva. De fet tota la cursa en si la recordo, ara en la prespectiva dels dies, com a molt emotiva. La sensació era d'estar envoltat d'amics, d'una gran familia amb un nexe en comú: estar com una puta cabra!!, o dit suaument, el nexe d'unió era la passió pel desafiament contra un

mateix. El buscar el teu propi límit.

Tots tenim un límit?

Segur que si, però ara sé que el meu no és al km 200.

El viatge de tornada com tots els viatges de tornada. Saps que s'acaba i això dol, però també tens ganes de tornar a casa. A l'aeroport, qui més estimo i qui més m'estima.