LA SETMANA CLAU

Falten 29 dies per començar la Transahariana.

Aquesta setmana passada era clau, crec jo, per acabar-me de creure que puc amb els 260 km de la Transahariana amb una certa dignitat, i l'he passada bé, amb bones sensacions.

No sóc dels que més entrenen, però tampoc dels que ho fan menys. Cada any, quan s'acosta "la cursa", sigui la que sigui, els dolors i els mals rotllos solen fer acte de presència i em distreuen del camí correcte, em trenquen la concentració per ser més exactes, però aquest any (toco fusta) a falta d'un mes i prou per el dia D, increiblement no em fa mal res (bé, res molt mal, però tot una miqueta) en tinc ganes, i estic entrenant i disfrutant com un nen de les tirades llargues de veritat, amb motxilla carregada, bastons i força desnivell.

Que aquesta setmana la considerés clau, no vol dir que a partir d'ara ja no entreni més, no! Però tot i que el volum de la setmana vinent sigui "considerable" el que no faré més és un megaentrenament de 60,3 km com aquest diumenge com a fi de festa d'una setmana amb (apart de gimnàs i bici) 140 km repartits en 5 dies (19.37+12.9+11.72+36+60.3)  i que m'han ocupat 15:30 h, i tots realitzats a muntanya, fugint dels plans i buscant més la força que la velocitat ja que, de què em servirà la velocitat amb 260 km per devant? Així doncs, ara comença la baixada de l'entrenament. Moderada, però baixada al cap i a la fí.

El tema lesió és el que més por em fa sempre que s'acosta una cursa d'aquestes que implica molts euros, molt viatge, festa a la feina i un cert enrenou.

Cal que vigili sempre els meus cullons de genolls. Bé, no se si "cullons" és la paraula ideal per a uns punts d'articulació que han de soportar tot el que els hi queda a sobre d'un tio de la meva alçada durant hores i km i baixades, o els hauria de dir "pobrets genolls".

Més "pobrets" han de ser doncs, els turmells, que encara aguanten més tros de tio, i que aquest any son els que em porten pel camí de l'amargura. Bé, no tots dos, només el dret, que me l'he doblat tantes vegades que ja no aguanta res, tot i que per compensar-ho, després de cada girada de turmell i d'uns quants renecs torno a córrer amb un cert dolor que va desapareixent mica en mica i acabo com si res. Sóc conscient, però, que algun dia pot acabar diferent. Cal estar alerta.

Així doncs, afrontem l'últim mes amb ganes d'acabar d'afinar, però conscient de tot el que em jugo, i per tant amb prudència.

Això si, amb la moral pels núvols, que es prepari el Hoggar!