30 DIES, NOMÉS 30 DIES

Avui és 10 de setembre. El 10 d'octubre comença la Jungle Marathon.

Anava a dir que només falten 30 dies per afrontar la cursa que em fa més respecte de totes les que he fet fins ara, però seria mentir i alhora una falta de respecte per totes les altres. Ara i avui és la que tinc davant dels morros i per tant és la que em fa més respecte, cert. Molt respecte. Por? Molt respecte. Però al seu moment en vaig sentir tant com ara per el Marathon des Sables que era el primer cop que tocava la sorra del desert, com per les altres en què la distància Non-stop que se'm presentava al davant em feia tremolar sols de pensar-hi.

Sé segur que patiré. És un medi que desconec totalment, les deshidratacions són el pa de cada dia. Les butllofes als peus d'hores i hores molls i arrugats com panses, són la part que més problemes porta cada any a tothom. No parlem de la infinitat de potencials perills dels que estaré envoltat, caimans, piranyes, jaguars, pumes, aranyes, escorpins, formigues, cobres, anacondes...segueixo? Però no tinc por. Molt respecte, això si, que potser és por però no ho vull admetre, o no m'ho puc permetre... 

Per altra banda, sé segur que ho passarem molt bé amb en Cyrus, l'Albert i en Xavi, i com no amb tota la gent nova que coneixeré allà. Aquestes curses fan caliu, són molts dies afrontant les mateixes penes i alegries amb la mateixa gent. La vida és molt intensa, les hores són denses i els minuts es fan compactes. És com un "Big Brother" habitat per persones, sense espècimens trets d'un circ (bé, això no sempre es cert), on els sentiments poden arribar a sortir fora la pell empesos per la pressió, el cansament -esgotament a vegades- la gana, la son, la por. Sempre acaba sortint la por. Però no. Estic segur que no tinc por. Aquest sentiment que em recorre la panxa és una barreja d'una il·lusió immensa davant d'un repte en un entorn desconegut i de la prudència amb que ho hauré d'afrontar per superar-ho.

Aquest formigueig a la panxa és la vida.