16/6/11

UNA POBRA I SOLITÀRIA NEURONA

Em dec estar tornant boig.

Fa dies que estic posant la meva pobreta neurona en situacions límit. No és que em posi a mi mateix en situacions de perill i que això obligui a la pobra i solitària neurona a activar totes les alarmes de supervivència, no és pas això, sinó més aviat tot el contrari. Estic posant la meva pobra i solitària neurona en una situació extrema d'estrès per avorriment.

Algú ha provat mai de fer hores i hores d'aquarunning? Algú ha intentat mai entrenar una cursa de 250 km a la piscina? Qui va ser el cabronet que va inventar això de l'aquarunning? Més hauria valgut que li fotessin una pallissa i llavors amb la cara inflada d'hòsties li podríem haver dit :
-"Què? Divertit això de córrer a la piscina, eh? Ara amunt, ara avall, 2 minuts cap a un costat i 2 minuts cap a l'altra, va que ja portes molta estona, si!!! Molta estona?...Això és el que et sembla, burricàs! Només portes 8 minuts... valent, que ets un valent...va, que ja veuràs quin entrenament més maco! Va collons, continua, no t'adormis!!!"

Però com que a la vida s'ha de ser positiu, siguem positius. Tampoc és tant, tant, tant avorrit. Una mica si, però amb imaginació es pot superar. Ahir mateix tota l'estona d'aquarunning em va servir per fer-me dins la meva ment ocupada per una pobra i solitària neurona, una espècie de programa televisiu, barreja de "corasón corasón" i "El diario de Patricia".

Quan arribo estan tots els carrils doblats, algun triplicat. De cop i volta el 3 queda lliure ja que marxen dos de cop. Són parella. Que maco, eh? Juntets a la piscina, que romànic! Quan es divorciïn hauran de discutir qui es queda l'abonament...

Au, el carril 3 per a mi sol. El xurro llarg sota les costelles i començo a córrer dintre l'aigua sense tocar de peus a terra. Semblo gilipolles. Molt gilipolles. I la gent em veu i segurament ho pensa. O no pensa? Els homes segur que no em veuen ja que com que estan nedant, la seva única neurona està enfeinada coordinant els moviments de crol i no poden estar pel dropo del carril 3... Les dones si que em veuen. Dec ser el centre d'atenció de tota la piscina, ja que a aquesta hora, curiós, la majoria de nedadors no són nedadors. Són nedadores.

Jo a lo meu, zig zag zig zag, movent els braços i les cames al més pur estil...no sabria dir quin estil, però movent-los.

Al carril 1 sempre hi ha les iaies. No neden gaire. Bé, la veritat és que no neden, però xerren...Una porta el gorro que sembla més de dutxa que de piscina i unes arracades d'or que en surten per sota, grans com dues mandarines. Si es deixa de la corxera se'n va al fons. O no, ja que porta unes boies que li compensen de sobres el pes auricular.

Al carril 2 si que hi ha un tio que també s'acaba de quedar sol. Neda bé. O m'ho sembla.

Al 4 dues noies, amigues suposo. 2 piscines i xerrada, 2 piscines i xerrada.

5, 6 i 7, sense res ni ningú que cridi massa l'atenció, fins que una marxa i...collons....i jo corrent com un tonto i aquesta a uns metres meus....

Res, jo a lo meu, pim pam, swim, swam...

El carril 8 també és curiós. Una família equilibrada. 100 kg de dona, 50 kg de mascle i un nen de 25. Per tant podríem dir que dos nens fan un pare i fan falta dos pares per...millor callo.

Ara arriba una altra parella. Tots els carrils estan doblats menys el 2 del tio que neda bé i el 3 del gilipolles que fa veure que corre. Qui nedarà amb qui? Aviat queda clar i sense gaires paraules.
"Jo que sóc un tio i nedo fort"- pensa interiorment ell- "em posaré amb el tio que neda bé i serem els cracks de la piscina...i tu, que ets una dona, ves amb el gilipolles aquest que no sap que per córrer hi ha camins.

I jo, fent un treball més mental que físic, encaixo les crítiques de tothom, que ningú les diu però se que hi són, i continuo corrent dins l'aigua com un dropo conscient que és la millor manera per mantenir un cert grau de forma de cara a la Gobi March, i mentrestant, la meva pobre i solitària neurona, avorrida i fastiguejada ja de veure el panorama dels altres carrils es desconnecta de nou i un altra cop amb la ment en blanc...........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

7 comentaris:

Joan Miquel ha dit...

Bufff, m'acabo d'agobiar tan sols llegint la teva experiència. Molt mèrit el teu!

Sort i ànims company!!

ser13gio ha dit...

Si aún la neurona te funcionase bien...
s

david ha dit...

Bona aquesta Jaume,je je, almenys no perds el bon humor.
Això que la imatge d'en Jaume Tolosa, ídol de corredors i curtit en mil batalles, nedant amb el manguito amb les iaies... ja ja, no te preu...
va! que això ho tens aquí mateix, ànims!

Unknown ha dit...

Joder, si que dona de sí la teva neurona...
Crec que hi ha d'altres que tenen moltes més però que no són tan lúcides com la teva.
Volem una foto dels teus entrenos aquàtics. No trindrà preu... Li podries haver demanat a la noia que estava a uns metres de tu. el que no m'ha quedat gaire clar és si estava al carril 5, 6 o 7.

;)

Ánims!!

PD: Per cert, jo tinc el titol de monitor d'aquagym, aquarunning, aquatono, aqua-elquesigui o aqua-comlivulguisdir. Tot i que des de fa un parell d'anys que no "exerceixo" o com es digui o escrigui. Si es fa bé, cansa "que te mueres"!! Saps que existeixen els MP3 aquàtics. Seria com còrrer amb música... Igual ajuda a que no t'avorreixis tant.

Jaume Tolosa ha dit...

Hola Joan Miquel, ja m'agrada compartir agobio, sembla que el meu no pesi tant...

Sergio, la mia, tan estropeada como la tuya, o casi.

David, gracies per recordar-me la imatge, i pels anims!

Hola Victor, qui penji una foto és mort! Ja tinc un Mp3 aquatic, però acostumat a córrer pel món, correr25 m de piscina, es una matada del 10!
No et diré mai a quin carril estava la noia. és el meu secret!

Anònim ha dit...

No ho havia llegit......molt bo.

R.

Ernest ha dit...

El passat dissabte 18 de juny vaig anar amb el meu fill a la piscina de Manlleu. Jo també sóc d’aquests una mica tossuts en fer algunes proves esportives dins les meves possibilitats les quals a nivell personal t’aporten sensacions i emocions incomparables a d’altres. Aquell matí volia nedar una estona ja que el setembre vull fer un triatlo (half Ironman). El cert és que poc vaig entrenar aquell dia. Acompanyat del meu fill de 9 anys, el qual el que ell vol, és jugar amb l’aigua, els suros i entrar i sortir de l’aigua tantes vegades com sigui possible mentre els responsables de la piscina li permetin.
De cop i volta entre banyadors, clor i culs blancs vaig trobar-me en Jaume al vestidor mentre ens canviaven. Ens vàrem saludar ja que el dia anterior coincidíem a la nova botiga de triatlo (Fanatik) ubicada a Vic. Per cert, espero i desitjo que aquest nou projecte esportiu els vagi molt bé a en Marci i l’Angi, amics meus de ”tota la vida”.
Vàrem intercanviar algunes paraules i tots tres de cap a l’aigua.. jo intentava nedar com podia mentre que en Marc, el meu fill també intentava jugar al màxim amb mi. Mira Papa que faig! Mirem , mirem ara! Posat aquí que et saltaré per sobre.....
Vaig aixecar el cap a la resta de gent que també era a la piscina , no només per mirar les noies que rondaven per allà sinó també per veure que era, o més aviat qui era que és movia per la piscina amb un “xurro” de color verd entre costelles i que li sortia 3 pams per cada costat. Amb el cos estirat amunt i mirant de trobar coses interessants per passar l’estona mentre suposo que devia moure les cames. La seva velocitat era... de cargol. Per distreure’s una mica el meu fill li va tirar tot jugant un suro gairebé al cap. En Jaume que era el cargol nedador, amablement li v a tornar tot comentat que no tenia res mes a fer.
Cargol amunt cargol avall. Suposo que no era la única persona que devia pensar, que carai esta fent aquest personatge a l’aigua.
Per tant donc fe dels entrenaments d’en Jaume a la piscina de Manlleu.