10/8/11

30 DIES SENSE CÓRRER.

Quan et trobes bé i no et fa mal res (res que no sigui el dolor normal del dia a dia carregat de quilòmetres) no saps la sort que tens. És un do, una sort, un regal de la vida, i moltes vegades no ho apreciem. Ho considerem "la normalitat" i com a tal no ens plantegem mai que som uns afortunats. La "normalitat" no és noticia. Ni tant sols ens adonem que hi ha gent que no pot córrer perquè la seva "sort" l'ha posat en una cadira de rodes, o li ha "regalat" qualsevol altra incapacitat, o la vida l'ha situat en un lloc on la lluita pel dia a dia no li deixa ni tant sols plantejar-se l'esport com a mitjà de vida, com a desestressant. Què li expliques a qui la gana, la guerra, el dolor social i la mort l'acompanya quan es lleva cada dia?
Foto: David Fajula
Però no vull analitzar el món, ni posar-me a filosofar, ni res semblant.

Senzillament passa que fa un mes que no puc córrer. I això és dur, molt dur. Se m'està fent absolutament insuportable i ni la piscina ni la poca bici que he pogut fer aquests últims dies no em treuen la mala llet. Quan veig tants amics que cada dia poden sortir a córrer una estoneta i el cap de setmana es regalen un Cavalls, o un Carros, o qualsevol sortida per muntanya, i es plantegen quin serà el proper Ultra, penso a dins meu que la "seva normalitat" és perfecte. Em fan una certa enveja. Però a mi ara mateix em toca viure una altra realitat. El meu genoll em fa la vida impossible...(???) La vida impossible? Quina expressió més gruixuda i fora de lloc. No en tinc cap dret. No, no és cert. El meu genoll es queixa però jo encara camino, i quan es curi (que confio que es curarà amb o sense operació) podré tornar a pujar muntanyes i a mig camí menjar-me un bon entrepà de pernil, i quan acabi una cervesa fresca i un bon àpat. I podré tornar a córrer deserts, aquí sense la cervesa... Podré tornar a la "meva normalitat" que és de luxe, que tants voldrien tenir-la. Segur que la "meva normalitat", per molt dolenta que em sembli ara mateix, és l'enveja de molts.

Si, fa un més que no puc córrer i això em fa posar de mala llet, però ben mirat, no tinc cap dret de queixar-me.

16 comentaris:

Joel ha dit...

Paraules molt sàvies...
Ara per completar el cercle, només et falta gaudir (difícil, oi?) d'aquest temps d'espera... que no necessàriament ha de ser vist com un temps d'espera... pot ser (i, possiblement ho és) un temps de creixement personal.
Sort en el teu camí! I ànims, que la reflexió que fas és molt maca i això tindrà premi segur a la llarga...

Rotterdam ha dit...

Totalment d'acord amb tu Jaume, no apreciem el que tenim fins el moment en que ho perdem,sigui salut, amor, feina....
Molts ànims!!!! De ben segur que aviat tornaras a fer el cabra per les muntanyes...o el llengardaix pel desert!!!
Salut!!!!

Jaume Tolosa ha dit...

Gracies Joel, intentaré gaudir del descans forçat...però serà difícil!

No tinc tant clar que pugui tornar a fer el mateix, el meu genoll pinta malament, però em conformaré amb molt menys! Gracies pels anims de tota manera!!!

david ha dit...

T'entenc perfectament.
Molts ànims.
Tornaràs a fer el burro, segur.

Jaume Tolosa ha dit...

No, si el burro no he parat mai de fer-lo. Gracies David

bulderban ha dit...

Pues yo creo que tienes todo el derecho del mundo a quejarte. Eso si, sé consciente que no sirve de mucho... Ah, recuérdame que cuando vuelvas a ponerte de corto no me acerque a ti...porque cualquiera te echará el lazo ! Lo de la rodilla es una pesadilla...y como de todas las pesadillas, despertarás. No sufras. Los desiertos y las montañas no se las llevará nadie. Nosotros nos "iremos" y otros las correrán...esa es la realidad. Un abrazo y una Mahou desde Avila

JAUME TERES Y XESC TERES ha dit...

No en tinguis cap dubte de que serà així i tornaràs a correr perque uno es lo que cree ser i tu ets a part d'un lluitador, un corredor de la vida.

JT

Jaume Tolosa ha dit...

Gracies Esteban i Jaume. Suposo que teniu rao, pero es fa llarg....

Un Silenc i un Maki ha dit...

Molts ànims!! Aviat tornaràs a donar guerra!!

Ànims des de Sils!!

Un maki
Martí

Luigi ha dit...

Tens raó, és ben fotut no poder córrer. Ara bé, si no ho pots fer, aprofita per fer una birra fresqueta (aquella en la que somies tot sovint quan portes corrent hores i hores)
Salutacions

Jaume Tolosa ha dit...

Gracies Martí. sou uns cracks els de Sils!

Lluis, no saps pas quantes n'he fet de birres fresquetes...

mia ha dit...

ànims i paciència, fixa't que cap no dubtem que hi tornaràs, així que espero ens avisis per poder gaudir-ne.

Jaume Tolosa ha dit...

Gracies crack, tant de bo tinguis raó!!!

cabarrocas3 ha dit...

Ànims!!! jo estic més o menys a la mateixa situació, t'has de buscar un altre esport, per desestressar-te mentament, en el meu cas tinc la bici, i de tant en tant per treure'm "el cuc" vaig a còrrer uns 6-7 km suau i planer. Com bé deixes entendre, el món no s'acaba aquí!!!!Salut...sobretot mental!!!!

Anònim ha dit...

Xaval: Al meu poble d'una situació així diuen "Cardat qui s'hi troba!!"... I està clar que tots els que hem experimentat lesions o problemes que ens apartàven de la realització del que més ens agrada, que per molt que et donin ànims i que un entengui que això forma part del joc, el que ho està pringant, és el que realment sap quan costa encaixar-ho. És cert que filosofant i relativitzant, no tenim (o no tens tu ara) dret a queixar-te. Però siguem sincers... als que ens agrada tenir projectes no ens agrada resignar-nos a pensar que podríem estar molt pitjor, o que hi ha gent que està molt més fotuda, el que volem és assolir els nostres objectius i ser feliços fent-ho. Així doncs, no només t'entenc, sinó que t'animo a no conformar-te i a superar com sigui aquest mal trangul... que si no em donaràs la oportunitat de guanyar-te en alguna cursa, encara que sigui per no haver-t'hi presentat, collons!!
Abraçada. ALBERT BOSCH

Xesc ha dit...

Osti Juame no sabia res, es la merda de les vacances. Res anims i com tu dius segur que dins de poc tornaras a disfrutar del cos al 100%.