30 DIES SENSE CÓRRER.

Quan et trobes bé i no et fa mal res (res que no sigui el dolor normal del dia a dia carregat de quilòmetres) no saps la sort que tens. És un do, una sort, un regal de la vida, i moltes vegades no ho apreciem. Ho considerem "la normalitat" i com a tal no ens plantegem mai que som uns afortunats. La "normalitat" no és noticia. Ni tant sols ens adonem que hi ha gent que no pot córrer perquè la seva "sort" l'ha posat en una cadira de rodes, o li ha "regalat" qualsevol altra incapacitat, o la vida l'ha situat en un lloc on la lluita pel dia a dia no li deixa ni tant sols plantejar-se l'esport com a mitjà de vida, com a desestressant. Què li expliques a qui la gana, la guerra, el dolor social i la mort l'acompanya quan es lleva cada dia?

Foto: David Fajula

Però no vull analitzar el món, ni posar-me a filosofar, ni res semblant.

Senzillament passa que fa un mes que no puc córrer. I això és dur, molt dur. Se m'està fent absolutament insuportable i ni la piscina ni la poca bici que he pogut fer aquests últims dies no em treuen la mala llet. Quan veig tants amics que cada dia poden sortir a córrer una estoneta i el cap de setmana es regalen un Cavalls, o un Carros, o qualsevol sortida per muntanya, i es plantegen quin serà el proper Ultra, penso a dins meu que la "seva normalitat" és perfecte. Em fan una certa enveja. Però a mi ara mateix em toca viure una altra realitat. El meu genoll em fa la vida impossible...(???) La vida impossible? Quina expressió més gruixuda i fora de lloc. No en tinc cap dret. No, no és cert. El meu genoll es queixa però jo encara camino, i quan es curi (que confio que es curarà amb o sense operació) podré tornar a pujar muntanyes i a mig camí menjar-me un bon entrepà de pernil, i quan acabi una cervesa fresca i un bon àpat. I podré tornar a córrer deserts, aquí sense la cervesa... Podré tornar a la "meva normalitat" que és de luxe, que tants voldrien tenir-la. Segur que la "meva normalitat", per molt dolenta que em sembli ara mateix, és l'enveja de molts.

Si, fa un més que no puc córrer i això em fa posar de mala llet, però ben mirat, no tinc cap dret de queixar-me.