7/8/12

EL MEU VEÍ EM TÉ FINS ALS OUS (CAT)

Avís important:

El propietari d'aquest bloc (o sigui jo) no es fa responsable de les opinions versades en el següent post per part de qui l'ha redactat (o sigui jo, també) i notifica a les autoritats competents (si és que n'hi ha) que ENCARA no s'ha maltractat cap animal. Però que "todo se andará".

El problema ja ve de lluny. Bé, no prou lluny suposo i per això és un problema.

Jo vaig decidir viure en un poble prou gran perquè no sigui tranquil i relativament prou petit perquè no sigui, no se, diguem que perquè no sigui gran. No sóc dels que han buscat una vida idíl·lica a un poble de muntanya, voltat d'animals idíl·lics, sons idíl·lics i silencis idíl·lics. No, jo he decidit viure a Roda perquè vull sentir la fressa dels veïns, de cotxes a tothora, de motos de quillos sense tub d'escapament, dels camions com passen i fan trontollar les finestres, dels petards el dia que guanya algun equip de futbol (sigui el que sigui, ja que sempre hi ha dropos que tiren petards), m'encanta el temperi del camió de les escombraries a les tantes i m'apassiona sentir els crits de verdulera d'algunes convilatanes. Si, digueu-me estrany però si visc aquí és que vull sentir les fresses d'un poble. Les que toquen.

En un acte de la més absoluta concessió i de posar-hi tota la meva bona voluntat, diríem que em conformo amb unes quantes fresses de les que són o podrien ser considerades idíl·liques (avui avorriré aquesta paraula): Em conformo amb sentir de ben a prop la remor del riu (és el que té si vius a Roda de TER). Em conformo amb el repic harmoniós, compassat i a totes hores de les campanes de l'església. Em conformo amb els ocells que okupen els arbres del meu jardí, els grills, les granotes i jo que sé quants animals més. Totes aquestes fresses ja hi eren, formen part del tracte i venien amb el contracte.

Però no vaig decidir viure a un poble de més de 6000 habitants, si, ho heu llegit bé, més de sismil habitants per sentir un collons de gall desprogramat que canta a totes hores i l'estona que li plau.

Si, des de fa uns mesos, uns veïns tenen un gall.

Resulta que si vols fer obres has de demanar permís a l'ajuntament. Si aquestes obres afecten al veïnat, crec que has de demanar permís als veïns i tot. Però si vols tenir un gall, que donin pel sac als veïns. No els estava bé un gat? Només amb un trist canvi de lletra final pot canviar la vida d'una col·lectivitat sencera! No podien comprar-se una iguana? un periquito? un aquari amb mil peixos de colors? un cocodril o un dromedari? Era tan complicat?

No. Havia de ser un gall. I a més els hi han donat tarat. A mi em varen explicar de petit que els galls, els que fan que si vols anar a viure a un poble idíl·lic, sentir el seu cant encara fa que ho sigui més, canten a l'hora de llevar-se, quan surt el sol. A mí m'ho varen explicar així.

El fill de mala gallina del meu veí canta molt abans que surti el sol, a les 6 ja les hi fot i ho allarga l'estona que li surt dels ous (mai millor dit). Però és que el molt pollastre hi torna al migdia, al vespre, i quan li passa per la cresta. Ho he consultat amb mi mateix i m'he dit que si el gall és digital, que no ho crec, això ha de ser un problema de programació, i en el cas que sigui analògic, molt més lògic, deu ser que s'endarrereix i per això sona quan no li toca.

La wikipèdia diu textualment que si un gall s'endarrereix se l'hi ha de donar corda. M'han dit que es fa donant-li voltes al coll.

Moltes.

4 comentaris:

Raúl ha dit...

llévatelo por delante nano, sin especular, se el martir q Roda necesita

Toni ha dit...

Como bién dice Raul, "que parezca un accidente" y una paellita........ohhhh, parece que lo huelo.

alba ha dit...

Jaume, vols una escopeta? A diferència del teu, el meu si que és un poble d'aquells idílics però que vols què et digui potser és idílic precisament per això les coses aquí o bé s'arreglen amb escopetes o s'arreglen a òsties i així anem tirant més o menys bé!

Jaume Tolosa ha dit...

Ostres, veig que els consells van dirigits a un mateix final. Som-hi doncs...
Alba, gràcies per l'oferiment però si no et sap greu, faré servir les meves propies mans. Serà més idíl·lic...