20/10/12

EL CAMÍ DE SANTIAGO. RECOMENCEM-LO (CAT)


Si és que no podia quedar així...

Des que vaig tornar de Logronyo -fa unes tres setmanes- després d'haver fet aquests més o menys 170km del Camí si contem la sortida d'una manera poc habitual de Sant Jean Pied-de-Port (uns 200 en realitat), que tenia clar que tenia un deute pendent amb l'Apòstol, amb la meva bici i amb mi mateix. Aquella primera etapa em va fer recordar el què se sent quan et passes hores sol, pendent només de les teves pròpies sensacions i exigint rendiment al teu cos un km rere l'altre, una pujada després de la d'abans i abans de la següent i veient com respon la teva ment, sempre positiva, al canvi constant de paisatge i a la sorpresa continua que t'ofereix un recorregut completament nou per a mi, desconeixedor total no d'aquesta zona, però si d'aquests camins i dels poblets que travessa, lluny de l'autopista i del pas dels que, amb les presses del dia a dia, es perden -ens perdem- el sabor de l'anar fent de la bici.


I si, vaig recomençar-lo... però hi ha qui no va voler posar-m'ho fàcil. Vaig trucar el dia abans a la nostra inefable i sempre eficient i competitiva en tots sentits Renfe, i vaig demanar a la "señorita" que em va atendre "como transportar una bicicleta en el tren Alvia que sale de Barcelona-Sants  a las nosequehora y pasa por Logroño" i em va contestar amablement, això si, que empaquetada i sense pedals no tindria cap problema. I jo, cap a Fanàtik a què em donessin una caixa de bici i m'expliquessin com es gira el manillar i es desmonten els pedals... i és que us recordo que fa només uns mesos que tinc bici i no m'havia plantejat mai que els pedals algun dia s'haurien de desmontar... tal com temo el dia que una roda es reventi, ja que corredor com sóc i que no he tingut mai reventon a les vambes i si l'he tingut no m'ha deixat tirat, no m'entra al cap què passarà si arriba el cas.

Però bé, l'endemà al matí, molt d'hora, molt d'hora, molt d'hora, negra nit encara ja agafava el tren d'alta vellositat de Vic a Barcelona i comença l'espectacle: el revisor em fot la bronca per portar una caixa tan grossa -que si és una bici l'he de portar rodant- (i jo què més voldria) -i que sigui l'última vegada- I per dins em pregunto mentre miro el vagó immens ocupat només per una parella d'avis i jo: realment faig tanta nosa? O és que aquest senyor ha de justificar el seu sou de funcionari malhumorat i m'ho vol fer pagar a mi? O és que avui no ha anat de ventre? O potser li fa falta una altra cosa? No, malpensat!  Després ho entenc, durant el trajecte el tren va parant i quan arribo a Sants, potser ja som... 10 dintre el vagó... amb aquesta multitud, ara si que dec fer nosa!

Bé, arrossegant el paquet de la bici, que de tan gros semblava tret d'un capítol de "superestructuras", pel vestíbul de l'estació de Sants vaig cap al tren que ens ha de dur a La Rioja. Només de veurem arribar i mentre feia la cua, el diguem-n'hi "responsable" del tren ja posa cara de "yloquevoyadisfrutarahoraconestegilipollas", però va esperar, pacient, a què em toqués, ni abans ni després per poder gaudir durant més estona del seu gran moment de glòria, per dir-me amb poques paraules, molta xuleria i un enèrgic cop de cap, que ja podia girar cua, que al seu tren, si "AL SEU TREN" no pujava amb aquella caixa. Que amb una pistola val, però que amb aquella caixa horrorosa, desproveïda de glamur i grandiosament grandiosa no. De res em va servir començar explicant amb calma i educació que "una compañera tuya, por telefono" ahir em va dir que havia de venir així. De res em va servir tampoc, acabar dient-li amb mala lluna i la veu una mica alta que a veure si s'aclareixen entre ells i que què podem esperar d'un país que té un servei públic de transport com aquell i uns funcionaris com ell. Però res. No em va servir de res apart de per escalfar-me la sang.

Al final, canvi de bitllet d'un Alvia que havia d'arribar a la capital riojana al voltant de les onze del matí a un regional (en diuen així) que m'hi va deixar, després de canviar de tren a Zaragoza, passades les 5 de la tarda, però en el qual, curiosament, no feia falta portar la bici empaquetada, i per tant ja l'havia muntat i abans d'arribar ja em vaig posar el "traje de luces" per poder, només baixar i amb una calor encara bastant considerable, començar a pedalar cap a Santiago, tot i que, com que ja era tard, em vaig haver de conformar amb arribar a Santo Domingo de la Calzada, 55 km més enllà de Logroño on abans d'anar cap a l'hotel, vaig fer baixar una cerveseta amb uns fruits secs que em varen, després d'un dia com aquell, mig reconciliar amb el món. L'altre mig, després de dutxar-me, obra d'un "chuletón" de mida olímpica.

I a dormir, que demà, la feina comença aviat i el dia serà llarg.


.

2 comentaris:

Jordi C. ha dit...

Molta conya, com sempre, però molt gràfic i divertit... des de la distància. Pòsat-hi bé, que les emprenyades porten flato i ara a tu no et convé, jajaja... Que difrutis la tournée, Jaume. Una abraçada, i a l'espera de la crònica dencera.

Jaume Tolosa ha dit...

Hola Jordi,
Doncs espera't que em sembla que encara queda alguna emprenyadeta...
Moltes gràcies i a veure quin dia fem un altre tastet!!

Jaume