Porto un bon ritme. Avui és diumenge, 9 de setembre i encara fa calor, més de la que em pensava trobar, però evidentment molt menys que la que feia el dia que vaig baixar, a mitjans d'agost, fins a Logroño.
Seguint amb la meva filosofia de no preparar res i deixar-me sorprendre per tot, van passant els pobles i queden físicament enrere a la meva memòria tot i que l'essència de la seva imatge composta de campanar, colomar, cases de fang i carrers gens uniformes, la tinc clavada al fons de les retines encara ara, que començo a escriure això, més d'un mes després. I no ho dic de broma, deixant apart Burgos, (on m'hi agafa l'hora de l'Àngelus, les 12 del migdia i això, tal com vaig aprendre quan amb 12 o 13 anys feia d'aprenent als estius vol dir parada obligatòria de cervesa i tapeta) els poblets petits que vaig passant van canviant a mesura que passen els km com una escala de colors, on un no és molt diferent del següent, ni l'altra difereix molt de l'anterior, però van canviant a mida que canviem de província. Tots amb la seva identitat. Tots castellans. Amb l'ADN que això els dóna.
Ara fa molta calor, cada cop més. Cauen les 3 i la gana s'imposa i m'aturo en un poble que, al bell mig d'una baixada m'ofereix un "Menú peregrino" de macarrons amb molt tomàquet i una cuixa de pollastre colgada de patates rosses. El dinar no hauria tingut més història si no hagués tingut al costat una colla, per dir-ho d'alguna manera suau, una mica peculiar (I que ningú em malinterpreti ni em jutgi fins al final de l'explicació). A la taula del costat hi havia un grup d'uns 10 peregrins dels que van a peu, motxilla a coll, xino xano, i que al migdia ja donen el dia per acabat. Fins aquí bé. Puntualitzo per situar-nos que tots eren homes, valencians, i no eren ni molt grans ni molt joves, d'una forquilla d'edat entre els 35 i els 45. Resulta que a més a més eren peregrins convençuts i que amb el que deien: que si hem de veure a quina hora fan missa a aquest poble, que si ara un recitava un versicle o fascicle o com se'n digui i els altres responien una cosa semblant a "Él es mi pastor" (si, increïble però cert). Quedava clar que eren molt creients, creien en fer el camí com un pagament religiós, i fins i tot m'atreviria a dir que eren professionals del tema, vaja, capellans, i com que el seu és un món tremendament jeràrquic, un d'ells devia tenir galons, ja que per moltes tonteries que digués els altres li reien les gràcies. O tenia un càrrec superior, o els altres eren (tan) gilipolles com ell. Jo, tot i no compartir gens el seu punt de vista sobre res de res, sóc immensament tolerant amb ells com a tals. Respecto la manera de viure que han triat sempre i quan respectin ells la vida dels altres. I els respectava fins que la conversa va anar passant dels seus precs a uns temes més planers i varen començar a jutjar la gent per motius poc "jutjables":
-Bah, no soporto a Iniesta- va engegar de cop el capitoste.
-Ya sabemos todos de tu madridismo- li respon un
-No, no es eso... (que també! i jo afegiria "i tu antibarcelonismo") es poque se casó por lo civil!
Jo vaig aixecar una cella a l'estil Sobera i no vaig poder evitar mirar-los, amb la forquilla a mig camí entre el plat i la meva boca i amb cara de no creure'm el que estava sentint.
-Si, de la misma manera que no puedo con Casillas, no está bautizado!
Upsss!!! de lo que s'assabenta un! Això és gravíssim!!! En Casillas, forrat com està i amb una dona cañon com té, no anirà al cel!!
-I claro, tampoco se pudo casar por la iglesia!!!- va afegir per si no fós prou pecat lo primer.
A la foguera!!!!! Capullos. (això ho he dit jo, i em referia als de la taula del costat, of course)
Això si, enamorats dels sudamericans, ja que aquests, per religiosos que no quedi!!!
Però res, val més ignorar-los i després del cafetó i amb la nyonya de després de dinar, en lloc de fer una bona migdiada, bici i som-hi.
La calor és realment forta i m'obliga a parar sovint a reomplir els bidons d'aigua al mateix temps que de tant en tant faig baixar una coca cola. Recordo totes aquestes hores com un lleuger suplici que de mica en mica es va anar apaivagant, quan poc a poc el sol va anar perdent força, al mateix temps que jo la recuperava, empès per la motivació que em va donar saber que Sahagun no quedava prou lluny com per no poder-hi arribar. Allà, bé a Joarilla de las Matas a uns 18 km, hi tenim uns bons amics, en Jandro i l'Emma, i com que abans de sortir no sabia ni quin dia, ni a quina hora hi passaria no els havia dit res. La meva sorpresa va ser veure que avui em coincidiria amb el final d'etapa. Els vaig trucar varis cops entre les 5i les 6 de la tarda i com és normal en un diumenge a la tarda, no eren a casa ni portaven el mòbil. No va ser fins que ja tenia hotel que em varen tornar la trucada i com a mínim varem poder sopar junts. Va bé, després de tants quilòmetres sol, poder compartir taula amb amics.
Ja tard, cap al llit.
Content pels 204 km que havien caigut i motivat per tenir la sort de poder llevar-me l'endemà sabent que tots els maldecaps que tindria serien al voltant del mal de cul que pogués tenir per la tunda que m'havia fotut avui i a la qual estic tan poc acostumat.
Cap més problema que aquest. Un somni.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada