Avui l'esmorzar no serà de bar i bocata. Un poble sencer, gens petit i cap bar que te'n vulgui fer un. Això és España? Increïble! Ho substituim per una botiga que acaba de posar a sobre el mostrador una empanada de tonyina de 1 metre per 1 metre i una coca cola. El banc al costat de les arcades de la plaça fa de taula improvisada.
Camins rectes, que no vol dir plans, vistes llargues, no tant com les d'ahir però deu n'hi do, pobles petits i Leon, la capital, que travesso sense aturar-me. Sempre apuntant a Santiago. Sempre gaudint de l'esfor ç i del pas dels km sota les meves rodes de 29".
Dinar a Astorga, un menú "peregrino" sota un tendal de la plaça, acompanyat del retruc de campanes que la parella de Maragatos, puntualment i sense descans, llença a l'aire, un aire que més endavant es convertirà en vent, un Bierzo que afrontaré de cara i que em voldrà fer la vida impossible pedalada rere pedalada fins que, travessat Ponferrada, se'm fa l'hora de parar a un preciós Villafranca del Bierzo que m'oferirà, com cada dia, després de 191 km i de la cervesa de rigor, un bon sopar i un llit que no se si és còmode o no, però que em transportarà sense adonar-me'n fins a l'endemà al matí, quan com cada dia, em llevaré que encara és fosc per fotrem la meva ració de 12 hores de bici i que em portaran, començant pel plaer de pujar l'O'Cebreiro i endinsant-me a la Galícia més profunda i rural, passant pobles i mes pobles de 4 cases, parant a fer fotos de mil "pazos" diferents, cada un amb el seu encant, fins a Arzua, a 40 km de Santiago on demà ja acabaré aquesta ruta que, almenys fins ara, tant he gaudit.
Recordo aquesta etapa com una delícia pels sentits. Conec poc Galícia, ho admeto, i tot el que coneixia eren ciutats a les quals havia arribat en avió. No puc deixar de dir que m'ha meravellat el paisatge que he vist i he olorat. M'ha semblat que m'endinsava en un conte on les estones passen acompanyades de sensacions, on les pujades demanen un esforç constant i repetitiu però que es pugen bé perquè et distreuen la neurona, i al mantenir-la fora de joc permet que el cos no es plantegi ni tan sols si l'hi està costant el que fa. Si, entrar a Galícia suposa, parlant de desnivell, complicar les coses de gran manera. Puja i baixa constants i no sempre per bons camins, però la tossuderia em porta de mica en mica, fins a Santiago a les 11 del matí del dimecres. He anat més ràpid del que pensava, tot i que siguem sincers, com sempre, ni havia pensat ni planejat res, per tant arribo a la Plaça de l'Obradoiro a l'hora que hi arribo i punt. Però és molt d'hora, i com que no em ve de gust mandrejar tot el dia per Santiago, i encara em queda molta setmana, i el que és més important, estic molt descansat i no em sembla que sigui la manera de posar punt i final a aquest viatge, torno a pujar a la bici i enfilo cap a Fisterra, on diuen que s'acaba la terra.
90 km durs. Molt més durs del què em pensava trobar. Bé, seguint en la meva línia, aquí tampoc pensava en res, però si, el que m'he trobat ha estat dur, el tram de camí més exigent que he fet fins ara. Sé que potser només és una sensació enganyosa fruit de l'acumulació de kms i de cansament, però sigui com sigui em va costar. I molt. Però com sempre, quan vols una cosa acabes aconseguint-ho i passades les 6 de la tarda, acompanyat d'un bon sol i les ganes de veure el mar, arribo al Cap de Fisterra, on l'excusa és perfecte després de tot l'esforç, per asseure's a les roques, al costat de la meva bici i gaudir d'una preciosa posta de sol al final de la terra, o al començament de la fi d'un món que des de fa segles, ha portat a gent de totes les classes socials i de totes les ideologies a peregrinar fins aquí buscant no se què, cadascú lo seu, com jo, que no buscava res més que uns dies d'estar sol amb mi mateix i el meu esforç i com que l'objectiu era aquest i només aquest, ho he aconseguit.
No hi ha res com posar-se metes que et demanin molt esforç però que siguin abastables per aconseguir ser feliç amb poca cosa.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada