25/1/10

4 MOTIUS PER NO DINAR AMB LA RUSCALLEDA

Hi ha entrenaments que en el seu moment et van anar bé perque et van donar confiança, els vas disfrutar i et van enfortir i cada cop que s'apropa alguna cursa "grossa" et ve de gust de repetir per tornar a sentir aquella sensació que en el seu moment et va donar una certa seguretat.

Aquest diumenge havia de ser a la 2ªVolta per el Montseny d'en Massa, un entrenament on vaig gaudir i molt de la companyia i del recorregut, però aquest any no era compatible amb el planning familiar, ja que a la tarda teniem entrades per veure els Pagagnini al teatre Romea (per cert, molt recomanable per a adults i nens). Així doncs, ja que havia d'anar a Barcelona, perquè no anar-hi de bon matí i aprofitar per córrer a la platja? Aquest és un d'aquests entrenaments que he repetit i repetit de cara a anar a córrer al desert, i aquest cop no podia ser menys.

Tinc els meus dubtes de que córrer per la sorra de la platja ajudi a córrer millor a la sorra del desert, però si que em dóna una tranquilitat mental de "que no quedi per no entrenar-ho" i a més, el que si garanteixo, és que enforteix molt la musculatura de les cames, perquè costa un culló avançar per aquest terreny i és un bon treball a on a més, no pateixen gaire les articulacions al desenvolupar-se per un terreny tant tou.

Així doncs, començava a clarejar que ja era devant de la platja de Badalona, amb l'estació de Renfe al costat i que havia de ser el punt i final de l'entrenament. Aquesta part de la costa catalana té això, que tots els pobles tenen l'estació al costat de la platja i per tant quan en tens prou, pujes i et tornen. El tracte amb mi mateix era que havia de fer com a mínim una marató i a partir d'aquí agafar un tren de tornada a la propera estació que trobés.

Badalona, Montgat, El Masnou, Premià, Vilassar...els pobles anaven quedant a la meva esquerra, el mar sempre a la meva dreta, un sol tímid i només a estones sobre el meu cap i a sota els peus sorra i més sorra tova i malparida, moltes vegades amb pendent lateral, però jo endevant pensant en tot i sense res al cap. Tot sorra excepte el tros dels ports que t'obliguen a tocar asfalt o passeig de terra compactada i on t'adones de lo lent que anaves tot i forçar la màquina, i ara aquí, sense gaire esforç sembla que volis.

Després de Cabrera, per arribar a Mataró és potser el tros més desagrait ja que has de triar entre ficar-te dins d'un polígon i una carretera amb força tràfic o compartir pedres amb la via del tren, però passa ràpid i serveix d'entrenament ja que aquest problema el trobaré més endevant uns quants cops més. No fa gaire gracia passar tant a prop de les vies, però està ple de families senceres passejant-hi o amb bici. Deu ser normal.

Hi ha trams on només pots passar per la sorra de la platja. Doncs som-hi. Hi ha trams on només pots passar per el passeig pavimentat o carretera o pedregar o el que sigui, però dur i fàcil de córrer. Doncs fem-ho. La prova a la duresa mental arriba quan pots triar entre el passeig lateral on pares i mares i fills i avies caminen xino-xano i que tu podries anar a menys de 5'km sense massa esforç, adelantant km amb relativa lleugeresa, o la sorra tova i malparida de la que parlavem. Aquí és on es veuen els pebrots després de tants km, aquí, però això no és el més greu:

On realment veus si ets dur de coco és quan et posen al devant una autèntica prova de foc, una gran temptació. Arribo a Sant Pol de Mar (quina hora és?) quan els bars comencen a preparar els calamars i fregits en general pel vermut i les olors envaeixen l'ambient i la meva voluntat. Tinc gana. Fa molta estona que he esmorçat i tinc gana, que cullons! Que a un li agrada córrer, però també li agrada menjar i l'entrepanet que m´he menjat al Masnou no ha arribat enlloc i ja fa estona que l'he paït.
Al carrer hi ha molta gent passejant i em miren, no podria dir que amb mala cara però si una mica extranyats; El diumenge a aquesta hora se surt de misa amb la millor roba no de la platja suat i podrit i carregat com un burro amb una motxilla plena de botelles d'aigua i de roba i tovallola per cambiar-me i poder tornar sec al tren. Sense adonar-m'en m'he hagut de ficar dintre el poble i tot d'una, devant meu apareix el Sant Pau, el restaurant de la Carme Ruscalleda, un temple del bon menjar i jo amb una gana de llop..la combinació perfecte! Em paro? entro? menjo, gaudeixo d'una plats exquisits i lo de patir per la platja que ho donguin pel sac? Llavors mateix surt l'esperit sofridor que tots els fondistes portem a dins i em disposo a avaluar la situació fredament i amb serietat i busco els motius per els quals  he de continuar:
1: És massa d'hora i encara no deuen haver parat taula
2: No porto, ni ara ni per després de canviar-me, la roba adequada per a l'ocasió.
3: Tampoc porto els 300€ que deuen fer falta per pagar la brometa.
i el més important:
4: Miro el gps i veig que no porto ni 38 km. El tracte era que com a  mínim una marató.

Per tant, Carme, ho sento molt, i tot i que m'agradaria molt menjar amb tu, he de continuar endevant. La marató és sagrada i un tracte és un tracte encara que sigui amb mi mateix. Així doncs, ajupo el cap i torno a entrar a la platja. Una estona més tard, a la vista de l'estació de la Renfe de Calella de la Costa el Gps marca els 42.195m. Ara si! 200 metres més i  a seure al tren després de 5 hores i 9 minuts.

Per avui ja n'he tingut prou.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

hola jaume. Hi ha una altre manera de fer aquest tros, tal com vaig fer jo el novembre.
Mira-t'ho: nedaelmon.com
joan.

Anònim ha dit...

perdó: nedaelmon.blogspot.com

Jaume Tolosa ha dit...

Bona alternativa Joan, pero no per a mi. En l'evolució de les espècies, a l'hora de nedar, jo estic just per sobre de les pedres.

Xesc ha dit...

Bona matxacada i queda pendent el tema d´anar al sant Pau, que val la pena,potser mes inclus que molts dels nostres entrenos.
Cuidat.

Ramon ha dit...

Juas, juas, tal i com diu el Xesc, queda pendent i que millor celebració que ser de nou "finisher" (no sé perquè, però aquesta refotuda paraula amb reventa) i amb companyia de sonats com nosaltres; però vols dir que un lloc tan fi, fa per nos? Té Wolls la Carme?
PS. Els Cingles i el Montseny, bé i a banda d'en Massa i era l'Abuelu que ens va posar a escaire per corriols, sort.

Jaume Tolosa ha dit...

Xesc, podriem muntar un entrenillo per aquella zona i després un bany i a dinar al sant Pau, Per mi quant vulgueu!!!
En Ramon que no vingui que no és prou fi!!! juajua!

massaguer ha dit...

Tu tros(i ben gros) de madiquita),mira que canviar la fastigosa platja del litoral barceloní(capital),per la trescada que ens vam regalar pel Montseny(Ramon mamon...),bé tu t'ho vas perdre,però la família mana i elles ja se sap,tenen el poder.....

Jaume Tolosa ha dit...

A la propera Massa, a la propera!!!

Àngel ha dit...

Tranquil Jaume, no tinguis mal de consciència per no haver-te parat al Sant Pau, de fet, tampoc t'haurien deixat entrar i si ho haguessis provat el més segur és que haguessin trucat a seguretat... amb aquella pinta que fots... alt i gros, suat, carregat de ampolletes de recuperation per tot arreu... i amb aquella pinta de malalt d'ultra!!!. Millor deixar-ho per una altra ocasió.

Jaume Tolosa ha dit...

Angel, ja veig que si no m'acompanyes tu no em deixaran entrar, no????