4 MOTIUS PER NO DINAR AMB LA RUSCALLEDA

Hi ha entrenaments que en el seu moment et van anar bé perque et van donar confiança, els vas disfrutar i et van enfortir i cada cop que s'apropa alguna cursa "grossa" et ve de gust de repetir per tornar a sentir aquella sensació que en el seu moment et va donar una certa seguretat.

Aquest diumenge havia de ser a la 2ªVolta per el Montseny d'en Massa, un entrenament on vaig gaudir i molt de la companyia i del recorregut, però aquest any no era compatible amb el planning familiar, ja que a la tarda teniem entrades per veure els Pagagnini al teatre Romea (per cert, molt recomanable per a adults i nens). Així doncs, ja que havia d'anar a Barcelona, perquè no anar-hi de bon matí i aprofitar per córrer a la platja? Aquest és un d'aquests entrenaments que he repetit i repetit de cara a anar a córrer al desert, i aquest cop no podia ser menys.

Tinc els meus dubtes de que córrer per la sorra de la platja ajudi a córrer millor a la sorra del desert, però si que em dóna una tranquilitat mental de "que no quedi per no entrenar-ho" i a més, el que si garanteixo, és que enforteix molt la musculatura de les cames, perquè costa un culló avançar per aquest terreny i és un bon treball a on a més, no pateixen gaire les articulacions al desenvolupar-se per un terreny tant tou.

Així doncs, començava a clarejar que ja era devant de la platja de Badalona, amb l'estació de Renfe al costat i que havia de ser el punt i final de l'entrenament. Aquesta part de la costa catalana té això, que tots els pobles tenen l'estació al costat de la platja i per tant quan en tens prou, pujes i et tornen. El tracte amb mi mateix era que havia de fer com a mínim una marató i a partir d'aquí agafar un tren de tornada a la propera estació que trobés.

Badalona, Montgat, El Masnou, Premià, Vilassar...els pobles anaven quedant a la meva esquerra, el mar sempre a la meva dreta, un sol tímid i només a estones sobre el meu cap i a sota els peus sorra i més sorra tova i malparida, moltes vegades amb pendent lateral, però jo endevant pensant en tot i sense res al cap. Tot sorra excepte el tros dels ports que t'obliguen a tocar asfalt o passeig de terra compactada i on t'adones de lo lent que anaves tot i forçar la màquina, i ara aquí, sense gaire esforç sembla que volis.

Després de Cabrera, per arribar a Mataró és potser el tros més desagrait ja que has de triar entre ficar-te dins d'un polígon i una carretera amb força tràfic o compartir pedres amb la via del tren, però passa ràpid i serveix d'entrenament ja que aquest problema el trobaré més endevant uns quants cops més. No fa gaire gracia passar tant a prop de les vies, però està ple de families senceres passejant-hi o amb bici. Deu ser normal.

Hi ha trams on només pots passar per la sorra de la platja. Doncs som-hi. Hi ha trams on només pots passar per el passeig pavimentat o carretera o pedregar o el que sigui, però dur i fàcil de córrer. Doncs fem-ho. La prova a la duresa mental arriba quan pots triar entre el passeig lateral on pares i mares i fills i avies caminen xino-xano i que tu podries anar a menys de 5'km sense massa esforç, adelantant km amb relativa lleugeresa, o la sorra tova i malparida de la que parlavem. Aquí és on es veuen els pebrots després de tants km, aquí, però això no és el més greu:

On realment veus si ets dur de coco és quan et posen al devant una autèntica prova de foc, una gran temptació. Arribo a Sant Pol de Mar (quina hora és?) quan els bars comencen a preparar els calamars i fregits en general pel vermut i les olors envaeixen l'ambient i la meva voluntat. Tinc gana. Fa molta estona que he esmorçat i tinc gana, que cullons! Que a un li agrada córrer, però també li agrada menjar i l'entrepanet que m´he menjat al Masnou no ha arribat enlloc i ja fa estona que l'he paït.
Al carrer hi ha molta gent passejant i em miren, no podria dir que amb mala cara però si una mica extranyats; El diumenge a aquesta hora se surt de misa amb la millor roba no de la platja suat i podrit i carregat com un burro amb una motxilla plena de botelles d'aigua i de roba i tovallola per cambiar-me i poder tornar sec al tren. Sense adonar-m'en m'he hagut de ficar dintre el poble i tot d'una, devant meu apareix el Sant Pau, el restaurant de la Carme Ruscalleda, un temple del bon menjar i jo amb una gana de llop..la combinació perfecte! Em paro? entro? menjo, gaudeixo d'una plats exquisits i lo de patir per la platja que ho donguin pel sac? Llavors mateix surt l'esperit sofridor que tots els fondistes portem a dins i em disposo a avaluar la situació fredament i amb serietat i busco els motius per els quals  he de continuar:

1: És massa d'hora i encara no deuen haver parat taula

2: No porto, ni ara ni per després de canviar-me, la roba adequada per a l'ocasió.

3: Tampoc porto els 300€ que deuen fer falta per pagar la brometa.

i el més important:

4: Miro el gps i veig que no porto ni 38 km. El tracte era que com a  mínim una marató.

Per tant, Carme, ho sento molt, i tot i que m'agradaria molt menjar amb tu, he de continuar endevant. La marató és sagrada i un tracte és un tracte encara que sigui amb mi mateix. Així doncs, ajupo el cap i torno a entrar a la platja. Una estona més tard, a la vista de l'estació de la Renfe de Calella de la Costa el Gps marca els 42.195m. Ara si! 200 metres més i  a seure al tren després de 5 hores i 9 minuts.

Per avui ja n'he tingut prou.