UN REPÀS DEL 2010.

Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.

Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia  6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.

Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.

Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.

Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!

I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.

Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.

La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.

Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...

Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.

43. I 15 de la Júlia.

Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).

Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.

Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.


Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.

Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...

Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu,  també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...

Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.

Us desitjo a tots un millor 2011.